Estratègia de defensa

Fa uns dies vaig tenir una conversa enlluernadora amb els meus companys de feina que, tot i no esquerdar gens ni mica la meva més que ferma convicció sobre la necessitat de defensar la llengua catalana, sorprenentment em va fer canviar d’opinió pel que fa a la manera d’assolir aquest objectiu.

M’explico.

Estic convençuda que, en casos de desequilibri com el que encara pateix la llengua catalana per haver estat sotmesa durant molt de temps a la castellana, és més que mai necessària una mica de discriminació positiva per intentar reconduir la situació cap a l’equilibri.

És més o menys el mateix principi que fa que cada cop més gent estigui d’acord a facilitar la incorporació de les dones en les empreses, per intentar reduir el predomini injustificat dels homes.

Fins aquí, cap problema, oi?

Ara bé, el que passa és que, creient que l’objectiu era bo i que justament l’objectiu fos el nus de la qüestió, vaig cometre l’error de pensar que aquesta discriminació positiva s’hagués d’imposar, sisplau per força.

Per això, m’estava bé que s’obligués els botiguers a retolar en català, per exemple.

Doncs, ara no.

Després d’aquella conversa amb els meus companys, ja no penso que el fi justifiqui els mitjans, com aquell qui diu.

I no només perquè sigui immoral, sinó perquè m’he adonat que no funciona!

De fet, trobo que no té gaire sentit que la botiga del matalasser de tota la vida (que, per cert, durant el franquisme s’havia d’anomenar necessariament “colchoneria” si és que volia existir), ara s’hagi de dir per força matalasseria, si és que el propietari es vol estalviar una multa.
I també costa d’entendre que un carnisser s’hagi de gastar una pasta considerable (canviant tots aquells pals amb les etiquetes que es posen damunt la carn i que, pel que sembla, són molts cars ja que es fan amb un material especial) per aconseguir que el català torni a ser una llengua normal.

De debò algú encara creu que, d’aquesta manera, assolirem l’objectiu tan noble que ens hem proposat?

Jo crec que només tindrem matalassers que no entenen res i carnissers molt cabrejats...

Arran d’aquella conversa, ho vaig veure clar: el que s’ha de fer no és imposar, sinó incentivar l’ús del català, és clar!

És a dir que, en compte d’una multa en cas que no retolin en català, se’ls hauria de donar una subvenció en cas que ho facin. Així de senzill!

I trobo que el mateix hauria de passar amb la llei del cinema: en lloc d’obligar les productores a doblar o subtitular les pel·lis al català, s’haurien de promoure més les pel·lis en català. I crec que en això s’hi hauria d’implicar directament la Generalitat de Catalunya ja que, en principi, entre les seves funcions, hi ha també la de fomentar l’ús de la llengua pròpia del territori.

O és que es pensen que amb allò de requerir el Nivell C per treballar en la Pública Administració ja n’hi ha prou?

Doncs, que sàpiguen que la dificultat dels exàmens ha baixat molt, fent que s’assemblin cada cop més a una farsa en què els professors acaben fent la vista grossa, perquè no es veuen amb cor de representar un obstacle de cara a la feina dels alumnes. Total, que ja no suspèn gairebé ningú, ni tan sols els que no deixen de dir “tenir que” tota l’estona ni els que no saben la diferència entre una S sonora i una de sorda. A més, un cop tenen el certificat a la butxaca, la majoria deixen per sempre de parlar català o segueixen fent-ho com abans del curs. A la primera de canvi, es juguen el comodí del castellà i tots contents.

És que és molt difícil que una persona que es veu obligada a estudiar un idioma se l’acabi estimant. Si s’ha d’aprendre per treballar, es fa, és clar, però és molt més probable que una imposició produeixi rebuig que no pas amor. I si, per a més inri, la imposició es veu com a inútil perquè sempre hi ha una altra llengua que predomina sobre la que s’està intentant preservar, ja podem dir missa.

En fi, tot i que trobo que l’objectiu de defensar el català és molt lloable, és evident que, si no canviem d’estratègia, no assolirem que aquesta llengua torni a ser normal, ni de bon tros.

Crec que això ho aconseguirem només quan la gent, al carrer, senti la necessitat i el desig de parlar català, quan tot plegat no ho vegi ja com a una imposició sinó com un mitjà que li permeti integrar-se més en la societat, és a dir quan trobi que no hi ha millor recompensa que la de sentir-se plenament català parlant català.

Estic convençuda que, si serem capaços de fer això, tothom (matalassers i carnissers cabrejats inclosos) en sortirà guanyant.

Adéu-siau i gràcies, Joan!

Octubre 2010

Se’n va anar una nit d’octubre, poques hores després que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya avalés un recurs del Partit Popular contra l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Lleida, suspenent de forma cautelar set articles dels reglaments lingüístics que marquen l’ús preferencial de la llengua catalana en les activitats d’aquestes entitats.

No sé si va tenir temps d’assabentar-se’n abans de marxar. Espero que no, perquè estic segura que la notícia no li hauria agradat gens. Ell, que sempre havia defensat la importància de les decisions polítiques pel que fa al futur de la llengua, molt  probablement hi hauria hagut alguna cosa a dir. I s’hauria empipat encara més pel fet que la notícia afectava dues àrees, tant la de Lleida com la de Barcelona, que li eren molt properes.

Just després de la seva mort, tothom es va afanyar a assegurar que ben aviat hi haurà algú que recollirà la seva herència i continuarà la seva feina.

Ho sento, però em costa molt de creure-m’ho.

Temo que no es podrà reemplaçar tan fàcilment una persona capaç d’explicar amb tanta senzillesa qüestions tan complexes com les de la filologia, sense deixar de banda els aspectes socials relacionats amb aquest tema.

I no sé si ningú altre podrà provocar entre els Disputats del Parlament de Catalunya les esgarrifances que va produir ell amb el discurs clar i contundent que va pronunciar al juliol de 2009, tot denunciant, entre d’altres coses, l’actitud hostil de l’espai polític on ens ha tocat viure envers tota llei de diversitat i demostrant així que, a més d’un gran mestre i d’un gran divulgador de la llengua catalana, era també un home valent, que ens ha deixat un buit difícil d’omplir.

Jo, per la meva banda, quan em vaig assabentar de la seva mort, em vaig penedir de no haver-li enviat cap dels correus amb les preguntes que hauria volgut fer-li. Per als que no ho sàpiguen, cal dir que ell, als seus escrits, a més de la firma, hi posava la seva adreça electrònica, com si, pel sol fet de llegir un text seu, ja et poguessis considerar un membre més de la família. I estic convençuda que, si li hagués enviat aquells correus, el “filòleg del poble”, tan metòdic i tan amable alhora, m’hauria contestat i, justament per això, me l’hauria sentit encara més proper, fent que la seva mort em provoqués un dolor encara més fort del que sento ara. Pensant-m’ho millor, doncs, potser val més que no li hagi enviat cap correu...

Ara bé, tot i la tristesa, estic intentant apartar aquesta emoció pensant en les imatges més divertides amb les quals aquella ment tan gran era capaç de transmetre les nocions més interessants, com ara allò que va dir en una entrevista a la Televisió de Catalunya per tal d’explicar que, abans d’introduir una paraula forana en la nostra llengua, hauríem de mirar si podem fer servir un mot que ja coneixem per expressar la mateixa idea; va ser llavors quan va dir que, si s’hagués acceptat la proposta dels mallorquins de dir-li “ensaïmada” a l’arrova dels correus electrònics, això hauria estat fantàstic.

En fi, que del Solà, m’agrada recordar-me’n amb aquesta imatge de l’ensaïmada que no em puc treure del cap i que no deixa de ser una reproducció força fidel del que va ser ell: una persona metòdica, clara, contundent i irònica alhora, a la qual m’agradaria  poder escriure, enviant-li només records (ara ja no preguntes) des de la meva adreça electrònica: <cognom>.<nom><ensaïmada>gmail.com.

Adéu-siau i gràcies, Joan, et trobaré a faltar!

La Mitja Marató de Sant Cugat

03/10/2010

Avui Sant Cugat fa pudor de suor.
Avui Sant Cugat fa olor de Mitja Marató.

Hi ha gent per tot arreu. Qui no corre té algun familiar, amic o conegut, que ho està fent. I va animant els participants, aplaudint-los i oferint-los aigua o fins i tot trossos de fruita perquè recuperin les sals minerals. Els nens solen convidar-los també a xocar-los la mà i els corredors no s’hi neguen: al contrari, semblen buscar aquelles mans encoratjadores.

Cap a tres quarts de dotze, per l’arribada ja fa gairebé mitja hora que hi han passat els primers, els professionals, diguem-ne; però és a partir d’ara que comença a arribar la gent “normal”, la que no corre per assolir una marca en concret, sinó perquè li ve de gust, per posar-se a prova, per una fita més aviat personal, vaja, com és el cas del meu home, que estic aquí esperant.

Un senyor d’uns cinquanta anys es fa el senyal de la creu tot superant la línia d’arribada. Just després, es treu la samarreta, deixant veure els rosaris que li pengen del coll. Tot i que no en comparteixo la fe (o, potser, precisament per això), em crida particularment l’atenció.
Tot i així, de corredors interessants, en veig molts d’altres.
Hi ha qui, a l’arribada, ja no té forces ni per beure: només vol seure i descansar una mica.
En canvi, els més trempats alcen els braços triomfants i es complauen de rebre les felicitacions dels seus amics, entusiastes gairebé com un grup de fans.
Hi ha molt pares que corren a abraçar els seus fills, encara que aquests puguin ser molt empipadors, preguntant-los insistentment quina marca han fet o tocant-los (sense voler?) la moral, quan els comuniquen que un amic seu ha trigat deu minuts menys.
N’hi ha fins i tot que passen la meta amb els seus fills a collibè. No sé si fa estona que els han recollit o si han corregut amb ells al damunt només durant els últims vint metres, però, sens dubte, és una imatge que fa goig de veure.
Tot i així, de cop i volta, n’hi ha una altra que em crida l’atenció: és la d’un home fet pols, que seu capbaix, refusant l’avituallament i reclamant, en rigorós silenci, un moment de tranquil·litat. Al cap d’uns moments sense parlar, sembla acceptar aigua, però, en realitat, no vol beure: només vol que li xopin el cap i el clatell. Aquest home em preocupa: mentre la gent al seu costat s’afanya a oferir-li una ajuda que no ha demanat i que ell no deixa de declinar educadament, de sobte, comença a vomitar de manera intermitent, però molt discreta, talment que em fa la impressió que ningú, excepte jo, se n’adoni. Mentrestant, l’aigua que li ha mullat el clatell regalima fins al terra, esbandint providencialment el seu líquid estomacal. Finalment, després d’uns quants minuts de caire quasi ermità, l’home alça el cap i accepta un grill de taronja, fins i tot somriu i parla.
Molt bé! M’alegro que ja es trobi millor. I m’alegro encara més de veure que, finalment (amb una marca de 1H:57mm:24ss), el meu home també ha arribat. Està força pàl·lid i més prim que fa dues hores. Se li nota que està molt cansat, però està bé: això és el més important.
Evidentment, avui ell també fa pudor de suor. Avui ell també fa olor de Mitja Marató.
Felicitats! Ho has aconseguit!
    
[Publicat al Diari de Sant Cugat el dia 15 d'octubre de 2010]