Ara
que tothom diu que això és de malparits, que el que va fer no té perdó ni
sentit, m’agradaria donar un punt de vista diferent sobre els fets tràgics del
passat 24 de març, amb l’esperança que ningú s’ho agafi malament.
En aquests
dies tristos, en els quals la incredulitat es barreja amb la indignació i amb
les ganes de conèixer tota la veritat, les conseqüències
d’aquells fets estan a la boca de tothom. Però jo no crec que ell les hagués
tingut en compte. De fet, jo no crec que Andreas Lubitz ho fes amb mala
intenció.
Abans
que els lectors d’aquest article comencin a tirar-me pedres —o, més
pacíficament, deixin de llegir-lo—, m’agradaria tenir l’oportunitat
d’explicar-me millor.
Tot
i que no sóc una experta de psiquiatria ni de psicologia, tinc constància que
el que alguns suïcides imminents acostumen a fer, just abans de dur a terme el
seu darrer acte, és dedicar una estona a l’activitat que més els agradava. S’ha
de tenir en compte, a més, que tot i que de vegades planifiquen fins al més
mínim detall la manera de posar fi a les seves vides, no solen pensar en les conseqüències materials del que estan a
punt de fer, ni en el dolor que provocaran a les seves famílies i als seus
amics.
Ara
bé, si a una persona que decideix suïcidar-se li agradava molt jugar a tenis o
passejar per la platja —i fer precisament això és l’últim desig que decideix satisfer
just abans d’acomiadar-se definitivament de la vida—, això no afegirà més conseqüències al sofriment que provoqui
—a la seva família i als seus amics— la seva decisió de treure’s la vida.
Però
si la passió del suïcida era pilotar avions de línia, a les conseqüències de l’acte en si,
desafortunadament hi haurem d’afegir aquelles —encara més indesitjables— de la mort
de moltes altres persones, del patiment directe de tots els familiars i els
amics d’aquestes víctimes innocents, de la inquietud encomanada a molta altra
gent —no directament relacionada amb les víctimes però igualment afectada,
d’alguna o altra manera, pels fets—, i també dels enormes danys materials
provocats.
El
que vull dir, doncs, quan afirmo que Andreas Lubitz probablement no ho va fer
amb mala intenció, és que ell, en totes aquestes conseqüències terribles, no hi va (poder) pensar. I si no ho va
fer, no deu ser perquè era un malparit, sinó perquè és això el que fan alguns
aspirants suïcides que acaben sent practicants.
Jo
diria, a més, que quan es va quedar sol a la cabina, no només estava fent el
que més li agradava, sinó que estava realitzant el somni de la seva vida. Per
alguns instants, a dalt d’aquell avió maleït, li devia semblar que per fi podia
fer de comandant.
Si
la depressió o la bogeria —o qualsevol altra infermetat que la mala sort li hagi
reservat— afecten tant l’estat mental d’una persona perquè s’acabi convencent
que no té cap altra sortida que treure’s la vida, sense tenir en compte les conseqüències del que està a punt de
fer, sense que les persones que l’estimen i que estima siguin un obstacle de
cara al que està a punt de fer, i l’únic que es concedeix —i que li fa creure
que així es quedarà en pau— és un últim desig, tota la resta no té gens d’importància.
Així
que m’agradaria que la gent reflexionés sobre el fet que, si fins fa pocs dies
no hi havia cap motiu per qualificar-lo de malparit, si tothom el considerava
una bona persona —o, com a mínim, un noi “normal”—, si no tenia aficions
sospitoses ni va declarar mai de voler matar a ningú, no hi ha cap motiu ara de
pensar que això ho va fer per fer mal als altres.
El
que volia fer, probablement, era només posar fi als seus problemes: ho va
planificar com millor li va semblar, i no es va (poder) adonar que tot plegat
tindria conseqüències inesperades.
També
m’agradaria que aquest punt de vista meu tan peculiar pogués arribar i servir
de consol a la família i als amics d’Andreas Lubitz, que, tal com acostuma a
passar en aquestes circumstàncies, es deuen sentir culpables per no haver-ho
sabut veure abans i, a més a més, es deuen sentir responsables de la mort de
149 innocents. Els pares, especialment, deuen estar pensant que van engendrar
un monstre. Però segurament no ho era, un monstre.
Va
ser un suïcida, com molts altres. Va complir el seu últim desig, com molts
altres. I abans de fer-ho, no va (poder) pensar en les conseqüències dels seus actes, com molts altres.
Segurament
tot això no serveix gens de consol als familiars i als amics de les 149
víctimes innocents, però crec que més que fer culpable Andreas Lubitz de totes
aquestes morts, ens hauríem de preocupar del fet que res ni ningú no va ser
capaç de prevenir que tot això passés.
No
n’hi va haver prou amb un mecanisme de bloqueig pensat per impedir atacs
terroristes, per evitar un acte encara més irracional i imprevisible.
No
n’hi va haver prou amb una baixa mèdica, perquè aquell dia un pilot d’avions
amb problemes mentals no anés a treballar.
No
n’hi va haver prou amb les proves psicològiques que va poder superar, per
detectar el que tenia la intenció de fer.
Potser,
després d’aquests fets, caldrà replantejar-se moltes coses (les mesures de
seguretat a les cabines dels avions, el protocol de comunicació de les baixes laborals,
l’eficàcia de les proves psicològiques actitudinals, etc.), i sincerament
espero que, si no es va actuar de manera prou curosa a l’hora de detectar una
situació de risc com aquesta, si hi va haver negligència de part d’algú, es
pugui acabar passant comptes a les persones i/o a les organitzacions responsables,
d’alguna manera, del que va passar.
Però
també m’agradaria que ningú no s’oblidés de reflexionar sobre el real
significat de les paraules malparit, assassí, monstre, etc., i sobre el fet que un suïcida, per molt mal que faci, normalment no té res a veure amb això.
