Sil·logismes inconsistents

Abril/Maig 2011

“¡Que se mueran los catalanes!”-, diu una dona (visiblement emprenyada) sortint de l’estadi Bernabéu un cop acabat el partit d’anada de la semifinal de Champions entre el Reial Madrid i el FC Barcelona.

No em posaré a discutir la poca elegància de la frase en si. Al contrari, diré que puc fins i tot arribar a entendre que aquesta senyora estigui dolguda perquè el seu equip, a més de la dignitat, acaba de perdre un partit important contra un equip indudablement superior. El que no entenc és el seu raonament.

A veure, pel que sembla, la senyora està emprenyada perquè el seu equip ha perdut un partit. La cosa més lògica seria enfadar-se amb el Reial Madrid i el seu entrenador per haver optat per una estratègia purament defensiva, però entenc que això seria demanar massa...

Ara bé, si el que vol la senyora és expressar el seu empipament contra l’equip contrari, no cal que recorri al poble català sencer, més que res perquè això no té gaire sentit i pot acabar tenint un efecte bumerang.

De fet, algú li hauria d’explicar a l’amable senyora que no tots els catalans són del Barça (encara que costi de creure, n’hi ha fins i tot que són del Madrid), de la mateixa manera que no tots els culers són catalans (n’hi ha per tota Espanya i fins i tot a l’estranger).

És a dir que el sil·logisme que fa la senyora (jo odio el Barça; tots els aficionats del Barça són catalans; doncs, jo odio els catalans) és totalment incorrecte i fa que, sense voler, la senyora es carregui també els madridistes catalans. Una veritable llàstima, almenys per ella...

D’altra banda, al Mourinho que busca una explicació per la seva derrota i una resposta al perquè, un cop més, el seu equip ha acabat jugant en deu, se li podria contestar amb un sil·logisme més que consistent, que jo li recomanaria repetir cada matí davant del mirall, com si fos una mena de “mantra”.

Tots els equips entrenats per mi fan moltes faltes.
Els jugadors que fan moltes faltes corren el risc de ser expulsats.
Doncs, tots els equips entrenats per mi tard o d’hora acaben amb algun home menys.

Però no, és clar, en compte de jugar al futbol dins el camp, ell s’estima més fer el ploramiques i el ridícul en roda de premsa, abans i després de cada partit; i creu que el fet que el Barça guanyi només es deu a una persecució contra ell i el Reial Madrid, en què estarien implicats fins i tots els pobres nens de l’Africa!
Ai, senyor!
La Unicef li compra els partits al Barça...
La de Pepe no era falta...
Doncs, aquest home ha perdut l’oremus...

Estratègia de defensa

Fa uns dies vaig tenir una conversa enlluernadora amb els meus companys de feina que, tot i no esquerdar gens ni mica la meva més que ferma convicció sobre la necessitat de defensar la llengua catalana, sorprenentment em va fer canviar d’opinió pel que fa a la manera d’assolir aquest objectiu.

M’explico.

Estic convençuda que, en casos de desequilibri com el que encara pateix la llengua catalana per haver estat sotmesa durant molt de temps a la castellana, és més que mai necessària una mica de discriminació positiva per intentar reconduir la situació cap a l’equilibri.

És més o menys el mateix principi que fa que cada cop més gent estigui d’acord a facilitar la incorporació de les dones en les empreses, per intentar reduir el predomini injustificat dels homes.

Fins aquí, cap problema, oi?

Ara bé, el que passa és que, creient que l’objectiu era bo i que justament l’objectiu fos el nus de la qüestió, vaig cometre l’error de pensar que aquesta discriminació positiva s’hagués d’imposar, sisplau per força.

Per això, m’estava bé que s’obligués els botiguers a retolar en català, per exemple.

Doncs, ara no.

Després d’aquella conversa amb els meus companys, ja no penso que el fi justifiqui els mitjans, com aquell qui diu.

I no només perquè sigui immoral, sinó perquè m’he adonat que no funciona!

De fet, trobo que no té gaire sentit que la botiga del matalasser de tota la vida (que, per cert, durant el franquisme s’havia d’anomenar necessariament “colchoneria” si és que volia existir), ara s’hagi de dir per força matalasseria, si és que el propietari es vol estalviar una multa.
I també costa d’entendre que un carnisser s’hagi de gastar una pasta considerable (canviant tots aquells pals amb les etiquetes que es posen damunt la carn i que, pel que sembla, són molts cars ja que es fan amb un material especial) per aconseguir que el català torni a ser una llengua normal.

De debò algú encara creu que, d’aquesta manera, assolirem l’objectiu tan noble que ens hem proposat?

Jo crec que només tindrem matalassers que no entenen res i carnissers molt cabrejats...

Arran d’aquella conversa, ho vaig veure clar: el que s’ha de fer no és imposar, sinó incentivar l’ús del català, és clar!

És a dir que, en compte d’una multa en cas que no retolin en català, se’ls hauria de donar una subvenció en cas que ho facin. Així de senzill!

I trobo que el mateix hauria de passar amb la llei del cinema: en lloc d’obligar les productores a doblar o subtitular les pel·lis al català, s’haurien de promoure més les pel·lis en català. I crec que en això s’hi hauria d’implicar directament la Generalitat de Catalunya ja que, en principi, entre les seves funcions, hi ha també la de fomentar l’ús de la llengua pròpia del territori.

O és que es pensen que amb allò de requerir el Nivell C per treballar en la Pública Administració ja n’hi ha prou?

Doncs, que sàpiguen que la dificultat dels exàmens ha baixat molt, fent que s’assemblin cada cop més a una farsa en què els professors acaben fent la vista grossa, perquè no es veuen amb cor de representar un obstacle de cara a la feina dels alumnes. Total, que ja no suspèn gairebé ningú, ni tan sols els que no deixen de dir “tenir que” tota l’estona ni els que no saben la diferència entre una S sonora i una de sorda. A més, un cop tenen el certificat a la butxaca, la majoria deixen per sempre de parlar català o segueixen fent-ho com abans del curs. A la primera de canvi, es juguen el comodí del castellà i tots contents.

És que és molt difícil que una persona que es veu obligada a estudiar un idioma se l’acabi estimant. Si s’ha d’aprendre per treballar, es fa, és clar, però és molt més probable que una imposició produeixi rebuig que no pas amor. I si, per a més inri, la imposició es veu com a inútil perquè sempre hi ha una altra llengua que predomina sobre la que s’està intentant preservar, ja podem dir missa.

En fi, tot i que trobo que l’objectiu de defensar el català és molt lloable, és evident que, si no canviem d’estratègia, no assolirem que aquesta llengua torni a ser normal, ni de bon tros.

Crec que això ho aconseguirem només quan la gent, al carrer, senti la necessitat i el desig de parlar català, quan tot plegat no ho vegi ja com a una imposició sinó com un mitjà que li permeti integrar-se més en la societat, és a dir quan trobi que no hi ha millor recompensa que la de sentir-se plenament català parlant català.

Estic convençuda que, si serem capaços de fer això, tothom (matalassers i carnissers cabrejats inclosos) en sortirà guanyant.