dilluns, 8 de novembre de 2010

La Mitja Marató de Sant Cugat

03/10/2010

Avui Sant Cugat fa pudor de suor.
Avui Sant Cugat fa olor de Mitja Marató.

Hi ha gent per tot arreu. Qui no corre té algun familiar, amic o conegut, que ho està fent. I va animant els participants, aplaudint-los i oferint-los aigua o fins i tot trossos de fruita perquè recuperin les sals minerals. Els nens solen convidar-los també a xocar-los la mà i els corredors no s’hi neguen: al contrari, semblen buscar aquelles mans encoratjadores.
Cap a tres quarts de dotze, per l’arribada ja fa gairebé mitja hora que hi han passat els primers, els professionals, diguem-ne; però és a partir d’ara que comença a arribar la gent “normal”, la que no corre per assolir una marca en concret, sinó perquè li ve de gust, per posar-se a prova, per una fita més aviat personal, vaja, com és el cas del meu home, que estic aquí esperant.
Un senyor d’uns cinquanta anys es fa el senyal de la creu tot superant la línia d’arribada. Just després, es treu la samarreta, deixant veure els rosaris que li pengen del coll. Tot i que no en comparteixo la fe (o, potser, precisament per això), em crida particularment l’atenció.
Tot i així, de corredors interessants, en veig molts d’altres.
Hi ha qui, a l’arribada, ja no té forces ni per beure: només vol seure i descansar una mica.
En canvi, els més trempats alcen els braços triomfants i es complauen de rebre les felicitacions dels seus amics, entusiastes gairebé com un grup de fans.
Hi ha molt pares que corren a abraçar els seus fills, encara que aquests puguin ser molt empipadors, preguntant-los insistentment quina marca han fet o tocant-los (sense voler?) la moral, quan els comuniquen que un amic seu ha trigat deu minuts menys.
N’hi ha fins i tot que passen la meta amb els seus fills a collibè. No sé si fa estona que els han recollit o si han corregut amb ells al damunt només durant els últims vint metres, però, sens dubte, és una imatge que fa goig de veure.
Tot i així, de cop i volta, n’hi ha una altra que em crida l’atenció: és la d’un home fet pols, que seu capbaix, refusant l’avituallament i reclamant, en rigorós silenci, un moment de tranquil·litat. Al cap d’uns moments sense parlar, sembla acceptar aigua, però, en realitat, no vol beure: només vol que li xopin el cap i el clatell. Aquest home em preocupa: mentre la gent al seu costat s’afanya a oferir-li una ajuda que no ha demanat i que ell no deixa de declinar educadament, de sobte, comença a vomitar de manera intermitent, però molt discreta, talment que em fa la impressió que ningú, excepte jo, se n’adoni. Mentrestant, l’aigua que li ha mullat el clatell regalima fins al terra, esbandint providencialment el seu líquid estomacal. Finalment, després d’uns quants minuts de caire quasi ermità, l’home alça el cap i accepta un grill de taronja, fins i tot somriu i parla.
Molt bé! M’alegro que ja es trobi millor. I m’alegro encara més de veure que, finalment (amb una marca de 1H:57mm:24ss), el meu home també ha arribat. Està força pàl·lid i més prim que fa dues hores. Se li nota que està molt cansat, però està bé: això és el més important.
Evidentment, avui ell també fa pudor de suor. Avui ell també fa olor de Mitja Marató.
Felicitats! Ho has aconseguit!

    
[Publicat al Diari de Sant Cugat el dia 15 d'octubre de 2010]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Blocs que segueixo