Una sigla expiatòria

No dic que l’informe aquell no faci olor de socarrim —que si no el trobem, que si no se sap qui l’ha escrit, que si no ens recordem ben bé del que deia—, però no entenc per què, ara que el Sindicat Unificat de la Policia n’ha fet públic l’esborrany, els dirigents de CiU se sentin exculpats pel simple fet que no hi surten directament els seus noms, sinó “només” el del partit, com si ells no tinguessin res a veure amb l’entitat que representen, com si no en fossin els principals responsables.

Ara només falta que ens diguin que amb la sigla CiU no es volia fer referència a Convergència i Unió, sinó a la Columbia International University o al codi internacional de l’aeroport del comtat de Chippewa o potser a un nou Consorci d’Indignats Units...

Una papereta a canvi d'un pis

“No, gràcies: no puc votar”.

Aquesta és la resposta que estic donant, durant aquests dies de campanya electoral, a la gent que em para pel carrer per intentar lliurar-me propaganda de tot tipus. D'aquesta manera, m'estalvio haver de tornar a casa amb uns quants fullets colorats al damunt que, en tot cas, no em serviran de res.

Així és: com que fa “només” cinc anys i escaig que visc aquí, encara no tinc dret a expressar la meva opinió ficant una papereta dins d'una urna.

I em fa ràbia, i tant que me'n fa! Perquè, encara que estigui perfectament integrada en la societat en la qual vaig decidir viure, això no em dóna cap dret a dir la meva.

Però bé, des d'ahir, gràcies a la nova campanya del Govern espanyol, ja em sento més tranquil·la: ara, per votar, n'hi haurà prou amb comprar-se un pis.

Això vol dir que els estrangers adinerats podran passar directament del cadastre a la mesa electoral.

Oi que fa il·lusió saber que els calés ho poden comprar tot? Fins i tot la dignitat nacional...

L'elecció divina

Dieu el que vulgueu, però a mi la imatge d'Artur Mas que fa de paladí de la voluntat d'un poble, tot envoltat d'una llum gairebé divina, no deixa d'acordar-me el llenguatge i la iconolatria del pitjor Berlusconi, amb les seves innombrables —i molt sovint ridícules— referències religioses, com quan deia, per exemple, que el fet d'haver estat elegit pel poble equivalia a haver estat ungit per Déu.
Ai, Senyor! Mai millor dit, oi?

D'altra banda, trobo que les reaccions de Mas a les acusacions de corrupció o de tenir diners amagats en paradisos fiscals també són molt semblants a les d'aquell “cavaller” italià: cal negar-ho tot i, si pot ser, aixecar el dit contra Judes...

Així que, quan falta molt poc per als comicis del 25 de novembre, se'm fa molt difícil imaginar que hi hagi algú capaç de debò de ressuscitar el País.

De fet, em conformaria si el que surti guanyador de les properes eleccions (divines?) no fes als altres el que no voldria que li fessin a ell.

Suposo que aquesta seria la veritable voluntat de més d'un poble...

Per què no faig vaga

Tot i que, com la majoria de la gent, tindria motius per protestar contra el que estan fent els que ens governen, tant en àmbit català com estatal i —potser encara més— europeu, he decidit no fer vaga perquè, en realitat, tampoc no em convencen aquells (partits polítics que van governar anteriorment, sindicats, etc.) que, en el seu moment, van tenir l'oportunitat de canviar les coses i, així i tot, no ho van fer.

Per tant, com que no vull que em considerin en contra només dels dolents d'avui, m'estimo més protestar a la meva manera també contra els dolents d'ahir, tractant-los a tots igual.

Ja ho sé que ningú no s'adonerà de la meva protesta silenciosa, però em temo que, un cop més, tampoc no els faran cas als que avui baixaran al carrer per defensar els seus —els nostres— drets.

I encara que el meu punt de vista pugui semblar massa pessimista, avui jo defensaré només el meu dret a estar en contra: en contra de tots.

Castanyes o carbasses?

Un any més, ja som a 31 d'octubre i, com de costum, Catalunya es tornarà a dividir, ja no entre independentistes i centralistes, sinó entre defensors incondicionals de les tradicions autòctones de soca-rel (és a dir, la castanyada) i els partidaris dels estrangerismes, les espècies invasores i les modes d'ultramar (és a dir Halloween).

De gustibus, com deien els llatins...

Jo ho tinc fàcil: com que no m'agrada disfressar-me, ni tan sols per carnestoltes, optaré per un sopar amb amics on, segurament, les castanyes, els moniatos i els panellets no faltaran.

Ara bé, no em veig amb cor de condemnar els que s'estimin més una nit de bogeria entre calaveres que una vetllada tranquil·la davant la llar de foc. Al contrari, voldria animar tots aquells als quals la festa no els sortirà tan rodona com voldrien: al cap i a la fi, que us donin carbassa la nit de Halloween pot tenir la seva gràcia... ;-)

P.D. Aquest any m'han convidat al dia d'acció de gràcies (Thanksgiving Day, en diuen els americans), que serà el proper 22 de novembre. No sé ben bé com va això, però us puc assegurar que, als golafres com jo, la idea de tenir al davant un gall dindi rostit de dimensions gegantines no ens sap gens greu...
No ho podríem fer a Catalunya també?

Recursos estancs

A veure, no sé si és per la formació que hem tingut, o per l’agilitat i l’obertura mental de les quals normalment disposem, però encara que tinguem experiència en una tecnologia, un programari o un sistema concret, els informàtics acostumem a ser prou flexibles per poder canviar de tecnologia, programari o sistema sense que això ens comporti cap problema existencial.

Al contrari, ens agradaria —i tant que ens agradaria!— poder demostrar que som capaços de fer-ho, però, ves per on, no hi ha manera: les empreses de selecció de recursos humans —sigui per desconeixement, sigui per les presses o senzillament per superficialitat— treballen amb filtres automàtics que no fan res més que descartar tots aquells candidats que, en principi, podrien ser perfectament idonis per a una determinada feina, però tenen la mala sort de conèixer «només» la versió 16.7, i no la 16.8 —quina llàstima!—, d’una aplicació concreta o d’haver arribat «només» als sis anys i onze mesos —en comptes dels set anys— d’experiència amb un sistema.

Ho sé, potser estic exagerant una mica, però us puc assegurar que els filtres automàtics no tenen ànima ni pietat, i potser qui els fa servir tampoc no en té gaire.

Els informàtics, en canvi, en general no tenim preconceptes ni filtres genètics al cap que no ens permetin canviar àgilment d’un entorn a un altre. Però això potser no és tan fàcil d’entendre per a qui està acostumat a classificar els aspirants treballadors com si els hagués d’emmagatzemar en compartiments estancs...

Non c’è due senza tre

Qui ha dit que els Estats Units són el «país de les oportunitats»?

Tinc entès que l’únic país en el qual es poden cometre errors amb tota la mala fe del món i es pot tenir l’oportunitat de tornar-los a cometre una vegada i una altra, amb la mateixa mala fe i sense que després passi absolutament res, no és Estats Units sinó Itàlia!

Si no, mireu el que va passar amb el Totonero i Calciopoli i el que ha tornat a passar aquest any.

A Itàlia, pel que sembla, hi ha poca memòria i molta barra: el caldo de cultiu ideal perquè les coses es repeteixin sempre igual, segons el mateix detestable i previsible guió.

Per cert, tant el 1982 com el 2006, després de tot el rebombori que hi havia hagut, la selecció italiana va guanyar el mundial de futbol. Casualitat? Reacció d’orgull? No ho sé, però aquest cop tenim el campionat europeu a punt de començar, i no m’estranyaria gens que, en aquest sentit també, es repetís el guió...

Cas arxivat

Aquest any sembla que els jutges s’hagin posat d’acord per demostrar-nos que la Justícia d’aquest País fa aigües per tot arreu.
Després de saber que la causa per les càrregues contra els «indignats» de la plaça de Catalunya ha estat arxivada, ja ningú no en deu dubtar, oi?
I tot i que potser hauria estat d’ingenus esperar un desenllaç diferent, m’agradaria conèixer els motius d’aquesta decisió.
Bé, tampoc no és tan difícil imaginar-se’ls: el magistrat en qüestió deu haver pensat que era millor curar-se en salut, no fos cas que li passés el mateix que al jutge Garzón...

Es veia venir

Amb referència als processos en què estan involucrats l’expresident de la Comunitat Valenciana Francisco Camps i l’exmagistrat Baltasar Garzón, fa uns dies pensava:
«Ara només caldria que absolguessin el primer i condemnessin el segon…»
Bé, el primer pas ja està fet i, sincerament, ho trobo indignant.
Potser perquè en aquell expresident ben vestit sempre hi he vist un aprenent de Berlusconi i un perill real per a la democràcia.
Ara bé, encara que el seu àmbit d’acció pugui semblar restringit a la comunitat autònoma que governava, el desenllaç provisional (?) d’aquest cas posa en relleu que el que està corromput, o més aviat tirant a podrit, no és només el món de la política, sinó també la societat espanyola en general i, fet encara més alarmant, fins i tot alguns tribunals d’aquest país.
Mentrestant, el cas de Garzón ens recorda que els “ideals” del franquisme no han quedat gens apartats: al contrari, el fantasma de la dictadura segueix infestant el castell de la Justícia d’aquest país. Això sí, es veu que ja no duu llençol blanc: els fantasmes d’avui vesteixen d’Armani…

Sacrificis inútils

Diu Lluís Recoder, conseller de Territori i Sostenibilitat, que les obres d'FGC a Terrassa i Sabadell s’han d’aturar temporalment per falta de pressupost.
A veure, ara qui li diu a la gent d’aquestes ciutats que tots els sacrificis que han fet i la paciència que han tingut fins ara per aguantar els inconvenients de les obres han estat —almenys de moment— en va?
És cert que una de les característiques d’aquest país és el desig de noves o millors infraestructures i la capacitat —sempre que ens aixequem ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora— de dur a terme els projectes corresponents.
Però, si les obres s’aturen, només ens quedarem amb un desig frustrat i un país destinat a la insostenibilitat i la immobilitat.
Per cert, en aquest supòsit, Recoder no s’hauria de quedar a l’atur?