L'elecció divina

Dieu el que vulgueu, però a mi la imatge d'Artur Mas que fa de paladí de la voluntat d'un poble, tot envoltat d'una llum gairebé divina, no deixa d'acordar-me el llenguatge i la iconolatria del pitjor Berlusconi, amb les seves innombrables —i molt sovint ridícules— referències religioses, com quan deia, per exemple, que el fet d'haver estat elegit pel poble equivalia a haver estat ungit per Déu.
Ai, Senyor! Mai millor dit, oi?

D'altra banda, trobo que les reaccions de Mas a les acusacions de corrupció o de tenir diners amagats en paradisos fiscals també són molt semblants a les d'aquell “cavaller” italià: cal negar-ho tot i, si pot ser, aixecar el dit contra Judes...

Així que, quan falta molt poc per als comicis del 25 de novembre, se'm fa molt difícil imaginar que hi hagi algú capaç de debò de ressuscitar el País.

De fet, em conformaria si el que surti guanyador de les properes eleccions (divines?) no fes als altres el que no voldria que li fessin a ell.

Suposo que aquesta seria la veritable voluntat de més d'un poble...