Quins collons que tenen!

Els de CiU deuen haver pensat que tornar a parlar de retallades abans de les eleccions hauria fet lleig.
Evidentment, és molt millor etzibar-ho tot un cop guanyats els comicis i, si a algú no li sembla bé, que s’hi posi fulles...
El que em sorprèn és que l’Honorable President tingui els collons de dir que, si no volem “creuar la línia roja”, és a dir, si no volem posar en perill els serveis bàsics de l’estat del benestar, ho haurem d’acceptar tot (nova retallada el sou dels funcionaris, nou augment del preu dels transports públics, nou increment del cànon de l’aigua, nova pujada de les matrícules universitàries, etc.) sense dir ni piu.
Home, a mi em fa l’efecte que ja fa temps que l’hem creuada, aquesta línia roja!
Que no se n’adonen? O potser creuen que no ens n’adonem?
Ja n’hi ha prou que sempre es demani solidaritat als mateixos i es facin els ulls grossos amb la gent que evadeix impostos o amb les empreses que, després d’haver acomiadat gairebé tot el personal, reparteixen beneficis entre els accionistes!

De tota manera, el que ahir va demostrar amb escreix fins a quin punt pot arribar la barra que té va ser el diputat per Barcelona del PP, Jorge Fernández Díaz: el mateix polític que, fa uns mesos, reclamava a Zapatero un pacte fiscal per a Catalunya, ahir, havent-se adonat que, al palau de la Moncloa, molt aviat, hi serà un conegut seu, va dir que el pacte fiscal, de moment, no és tan urgent...

Ai, senyor, quins collons que tenen!

Les hores extra no retribuïdes

Em pregunto si tots aquells que accepten fer hores extra no retribuïdes s’han parat mai a pensar que, amb el seu comportament, estan contribuint a augmentar la taxa d’atur.

Tot i que no ho comparteixo, puc arribar a entendre els que fan hores extra pagades. Suposo que ho fan per necessitat o perquè els ve de gust, vaja. En tot cas, m’agrada que aquesta gent tingui clar que “més hores de feina cada dia” han d’implicar necessàriament “un sou més alt a final de mes”.

Però està clar que els que fan hores extra no retribuïdes això no ho tenen tan clar. També és evident que no ho fan per gust, sinó perquè creuen que no tenen alternatives o per por de perdre la feina, per exemple. També n’hi ha que ho fan perquè s’han cregut la història aquella que algun dia li deu haver explicat un superior espavilat:
−És que, si fas hores extra, podràs pujar de nivell molt ràpid...
Sí, home, sí!
Senyors, no ens enganyem! Per pujar de categoria no cal fer hores extra: només cal tenir capacitats i experiència i que l’empresa no hi posi entrebancs.

Ara bé, si una empresa us demana contínuament (o ni tan sols us ho demana: fa que ho entengueu entre línies i punt) de fer hores extra, el més lògic és pensar que aquella empresa necessitaria contractar més personal. Però és clar que no tindrà cap interès a fer-ho, si hi ha una solució alternativa que li surt de franc.

Llavors, els treballadors que fan habitualment hores extra no retribuïdes i que creuen, de bona fe, que estan fent un favor a l’empresa (un favor que, per cert, en la majoria dels casos, no rebrà cap compensació a canvi), haurien de pensar també que, als gairebé cinc milions d’aturats que tenim a Espanya, no els estan fent cap favor.

Ja ho sé que, sobretot en temps de crisi, la gent tendeix a actuar de manera molt egoistíca, però potser, de tant en tant, caldria parar-se a pensar una mica més en les conseqüències globals de les pròpies decisions...

Fatta l’Italia... (Un cop feta Itàlia...)

Hi ha qui diu que, com a italiana (o com a “catalana en cos d’italiana”, vaja), hauria d’escriure alguna cosa sobre la dimissió de Berlusconi i el nou encàrrec donat a Mario Monti. Hi estic d’acord, tot i que trobo que no és gens fàcil...
Fins i tot em pregunten si tot plegat em fa il·lusió. Home!, jo diria que no és ben bé il·lusió, més aviat una mica d'assossec, i a sobre un assossec temporal, d’aquells pels quals no et concedeixes ni el luxe de deixar anar un sospir d’alleujament, perquè ja saps que, a partir d’ara, d’entrebancs, no en faltaran.
Evidentment, no em sap gens greu que l’autor d’aquell que havia de ser “el nou miracle italià” i que, en realitat, no ha sigut res més que una estafa colossal contra tot un país, hagi sortit d’escena; però seria de molta ingenuïtat pensar que, amb la dimissió del primer ministre més impresentable que hem tingut, ja tot estigui resolt.

En primer lloc, el que em preocupa és que això no hagi estat el resultat de la voluntat de la majoria dels italians sinó que hagi calgut una intervenció des de fora per aconseguir-ho.
De fet, encara que costi de creure-ho, hi ha molts italians convençuts que Berlusconi és una víctima (dels comunistes, dels jutges, d’hisenda, dels mercats, de l’enveja, dels malentesos, etc.) i que, ara que ha hagut de marxar contra la seva voluntat, avalaran encara més aquesta teoria. Aquests italians (que són els mateixos que l’han votat, no una, sinó tres vegades) segurament no tendrien cap inconvenient a tornar-lo a elegir (o a elegir un dels seus) com a representant del país. Aquests italians són precisament els que han fet possible el fenomen Berlusconi que, de fet, no és res més que el reflex de la societat que l’envolta. En un país normal, Berlusconi no hauria arribat mai a ser el que és i, encara que, per casualitat, hi hagués arribat, ja faria temps que estaria a casa mirant la tele (una tele que, per cert, en el seu cas, és molt “seva” i que, per tant, segons la llei italiana, no li hauria hagut de permetre de fer vida política, però ja se sap com van les coses a Itàlia...).
Llavors, entendreu bé que el repte de Monti (i de la minoria dels italians) ja no és el de derrotar Berlusconi i els seus, sinó el de canviar la societat italiana, i us puc assegurar que això no serà gens fàcil.

En segon lloc, em temo que les mesures que haurà de prendre el nou govern tècnic no agradaran gairebé a ningú. Potser sí a Merkel, a Sarkozy i a alguns comissaris de l’Unió Europea, però em fa l’efecte que la majoria dels italians no seran capaços d’entendre-les. De fet, l’endemà del nomenament de Monti, ni tan sols els mercats semblaven entendre-les: la borsa i la prima de risc italiana ja havien tornat a la normalitat desesperançadora a la qual ens hem anat acostumant.
De tota manera, encara que a mig termini l’economia del país pugui reaccionar positivament, és probable que molts italians pensin que el preu a pagar per aconseguir-ho sigui massa alt i que això tingui conseqüències encara més nefastes en les properes eleccions.

En fi, lluny de fer-me il·lusió, el que em provoca tot plegat és més aviat la plena consciència que la tasca més difícil de Monti no serà la de fer reaccionar l’economia, sinó la de fer reaccionar els italians.
És per això que trobo que el que deia Massimo D’azeglio fa 150 anys, en referència a la llavors recent unitat d’Itàlia, es fa extraordinàriament actual: «Fatta l’Italia, ora dobbiamo fare gli italiani». Doncs això, un cop feta Itàlia, ara cal fer els italians...