Fatta l’Italia... (Un cop feta Itàlia...)

Hi ha qui diu que, com a italiana (o com a “catalana en cos d’italiana”, vaja), hauria d’escriure alguna cosa sobre la dimissió de Berlusconi i el nou encàrrec donat a Mario Monti. Hi estic d’acord, tot i que trobo que no és gens fàcil...
Fins i tot em pregunten si tot plegat em fa il·lusió. Home!, jo diria que no és ben bé il·lusió, més aviat una mica d'assossec, i a sobre un assossec temporal, d’aquells pels quals no et concedeixes ni el luxe de deixar anar un sospir d’alleujament, perquè ja saps que, a partir d’ara, d’entrebancs, no en faltaran.
Evidentment, no em sap gens greu que l’autor d’aquell que havia de ser “el nou miracle italià” i que, en realitat, no ha sigut res més que una estafa colossal contra tot un país, hagi sortit d’escena; però seria de molta ingenuïtat pensar que, amb la dimissió del primer ministre més impresentable que hem tingut, ja tot estigui resolt.

En primer lloc, el que em preocupa és que això no hagi estat el resultat de la voluntat de la majoria dels italians sinó que hagi calgut una intervenció des de fora per aconseguir-ho.
De fet, encara que costi de creure-ho, hi ha molts italians convençuts que Berlusconi és una víctima (dels comunistes, dels jutges, d’hisenda, dels mercats, de l’enveja, dels malentesos, etc.) i que, ara que ha hagut de marxar contra la seva voluntat, avalaran encara més aquesta teoria. Aquests italians (que són els mateixos que l’han votat, no una, sinó tres vegades) segurament no tendrien cap inconvenient a tornar-lo a elegir (o a elegir un dels seus) com a representant del país. Aquests italians són precisament els que han fet possible el fenomen Berlusconi que, de fet, no és res més que el reflex de la societat que l’envolta. En un país normal, Berlusconi no hauria arribat mai a ser el que és i, encara que, per casualitat, hi hagués arribat, ja faria temps que estaria a casa mirant la tele (una tele que, per cert, en el seu cas, és molt “seva” i que, per tant, segons la llei italiana, no li hauria hagut de permetre de fer vida política, però ja se sap com van les coses a Itàlia...).
Llavors, entendreu bé que el repte de Monti (i de la minoria dels italians) ja no és el de derrotar Berlusconi i els seus, sinó el de canviar la societat italiana, i us puc assegurar que això no serà gens fàcil.

En segon lloc, em temo que les mesures que haurà de prendre el nou govern tècnic no agradaran gairebé a ningú. Potser sí a Merkel, a Sarkozy i a alguns comissaris de l’Unió Europea, però em fa l’efecte que la majoria dels italians no seran capaços d’entendre-les. De fet, l’endemà del nomenament de Monti, ni tan sols els mercats semblaven entendre-les: la borsa i la prima de risc italiana ja havien tornat a la normalitat desesperançadora a la qual ens hem anat acostumant.
De tota manera, encara que a mig termini l’economia del país pugui reaccionar positivament, és probable que molts italians pensin que el preu a pagar per aconseguir-ho sigui massa alt i que això tingui conseqüències encara més nefastes en les properes eleccions.

En fi, lluny de fer-me il·lusió, el que em provoca tot plegat és més aviat la plena consciència que la tasca més difícil de Monti no serà la de fer reaccionar l’economia, sinó la de fer reaccionar els italians.
És per això que trobo que el que deia Massimo D’azeglio fa 150 anys, en referència a la llavors recent unitat d’Itàlia, es fa extraordinàriament actual: «Fatta l’Italia, ora dobbiamo fare gli italiani». Doncs això, un cop feta Itàlia, ara cal fer els italians...