Quins collons que tenen!

Els de CiU deuen haver pensat que tornar a parlar de retallades abans de les eleccions hauria fet lleig.
Evidentment, és molt millor etzibar-ho tot un cop guanyats els comicis i, si a algú no li sembla bé, que s’hi posi fulles...
El que em sorprèn és que l’Honorable President tingui els collons de dir que, si no volem “creuar la línia roja”, és a dir, si no volem posar en perill els serveis bàsics de l’estat del benestar, ho haurem d’acceptar tot (nova retallada el sou dels funcionaris, nou augment del preu dels transports públics, nou increment del cànon de l’aigua, nova pujada de les matrícules universitàries, etc.) sense dir ni piu.
Home, a mi em fa l’efecte que ja fa temps que l’hem creuada, aquesta línia roja!
Que no se n’adonen? O potser creuen que no ens n’adonem?
Ja n’hi ha prou que sempre es demani solidaritat als mateixos i es facin els ulls grossos amb la gent que evadeix impostos o amb les empreses que, després d’haver acomiadat gairebé tot el personal, reparteixen beneficis entre els accionistes!

De tota manera, el que ahir va demostrar amb escreix fins a quin punt pot arribar la barra que té va ser el diputat per Barcelona del PP, Jorge Fernández Díaz: el mateix polític que, fa uns mesos, reclamava a Zapatero un pacte fiscal per a Catalunya, ahir, havent-se adonat que, al palau de la Moncloa, molt aviat, hi serà un conegut seu, va dir que el pacte fiscal, de moment, no és tan urgent...

Ai, senyor, quins collons que tenen!

Les hores extra no retribuïdes

Em pregunto si tots aquells que accepten fer hores extra no retribuïdes s’han parat mai a pensar que, amb el seu comportament, estan contribuint a augmentar la taxa d’atur.

Tot i que no ho comparteixo, puc arribar a entendre els que fan hores extra pagades. Suposo que ho fan per necessitat o perquè els ve de gust, vaja. En tot cas, m’agrada que aquesta gent tingui clar que “més hores de feina cada dia” han d’implicar necessàriament “un sou més alt a final de mes”.

Però està clar que els que fan hores extra no retribuïdes això no ho tenen tan clar. També és evident que no ho fan per gust, sinó perquè creuen que no tenen alternatives o per por de perdre la feina, per exemple. També n’hi ha que ho fan perquè s’han cregut la història aquella que algun dia li deu haver explicat un superior espavilat:
−És que, si fas hores extra, podràs pujar de nivell molt ràpid...
Sí, home, sí!
Senyors, no ens enganyem! Per pujar de categoria no cal fer hores extra: només cal tenir capacitats i experiència i que l’empresa no hi posi entrebancs.

Ara bé, si una empresa us demana contínuament (o ni tan sols us ho demana: fa que ho entengueu entre línies i punt) de fer hores extra, el més lògic és pensar que aquella empresa necessitaria contractar més personal. Però és clar que no tindrà cap interès a fer-ho, si hi ha una solució alternativa que li surt de franc.

Llavors, els treballadors que fan habitualment hores extra no retribuïdes i que creuen, de bona fe, que estan fent un favor a l’empresa (un favor que, per cert, en la majoria dels casos, no rebrà cap compensació a canvi), haurien de pensar també que, als gairebé cinc milions d’aturats que tenim a Espanya, no els estan fent cap favor.

Ja ho sé que, sobretot en temps de crisi, la gent tendeix a actuar de manera molt egoistíca, però potser, de tant en tant, caldria parar-se a pensar una mica més en les conseqüències globals de les pròpies decisions...

Fatta l’Italia... (Un cop feta Itàlia...)

Hi ha qui diu que, com a italiana (o com a “catalana en cos d’italiana”, vaja), hauria d’escriure alguna cosa sobre la dimissió de Berlusconi i el nou encàrrec donat a Mario Monti. Hi estic d’acord, tot i que trobo que no és gens fàcil...
Fins i tot em pregunten si tot plegat em fa il·lusió. Home!, jo diria que no és ben bé il·lusió, més aviat una mica d'assossec, i a sobre un assossec temporal, d’aquells pels quals no et concedeixes ni el luxe de deixar anar un sospir d’alleujament, perquè ja saps que, a partir d’ara, d’entrebancs, no en faltaran.
Evidentment, no em sap gens greu que l’autor d’aquell que havia de ser “el nou miracle italià” i que, en realitat, no ha sigut res més que una estafa colossal contra tot un país, hagi sortit d’escena; però seria de molta ingenuïtat pensar que, amb la dimissió del primer ministre més impresentable que hem tingut, ja tot estigui resolt.

En primer lloc, el que em preocupa és que això no hagi estat el resultat de la voluntat de la majoria dels italians sinó que hagi calgut una intervenció des de fora per aconseguir-ho.
De fet, encara que costi de creure-ho, hi ha molts italians convençuts que Berlusconi és una víctima (dels comunistes, dels jutges, d’hisenda, dels mercats, de l’enveja, dels malentesos, etc.) i que, ara que ha hagut de marxar contra la seva voluntat, avalaran encara més aquesta teoria. Aquests italians (que són els mateixos que l’han votat, no una, sinó tres vegades) segurament no tendrien cap inconvenient a tornar-lo a elegir (o a elegir un dels seus) com a representant del país. Aquests italians són precisament els que han fet possible el fenomen Berlusconi que, de fet, no és res més que el reflex de la societat que l’envolta. En un país normal, Berlusconi no hauria arribat mai a ser el que és i, encara que, per casualitat, hi hagués arribat, ja faria temps que estaria a casa mirant la tele (una tele que, per cert, en el seu cas, és molt “seva” i que, per tant, segons la llei italiana, no li hauria hagut de permetre de fer vida política, però ja se sap com van les coses a Itàlia...).
Llavors, entendreu bé que el repte de Monti (i de la minoria dels italians) ja no és el de derrotar Berlusconi i els seus, sinó el de canviar la societat italiana, i us puc assegurar que això no serà gens fàcil.

En segon lloc, em temo que les mesures que haurà de prendre el nou govern tècnic no agradaran gairebé a ningú. Potser sí a Merkel, a Sarkozy i a alguns comissaris de l’Unió Europea, però em fa l’efecte que la majoria dels italians no seran capaços d’entendre-les. De fet, l’endemà del nomenament de Monti, ni tan sols els mercats semblaven entendre-les: la borsa i la prima de risc italiana ja havien tornat a la normalitat desesperançadora a la qual ens hem anat acostumant.
De tota manera, encara que a mig termini l’economia del país pugui reaccionar positivament, és probable que molts italians pensin que el preu a pagar per aconseguir-ho sigui massa alt i que això tingui conseqüències encara més nefastes en les properes eleccions.

En fi, lluny de fer-me il·lusió, el que em provoca tot plegat és més aviat la plena consciència que la tasca més difícil de Monti no serà la de fer reaccionar l’economia, sinó la de fer reaccionar els italians.
És per això que trobo que el que deia Massimo D’azeglio fa 150 anys, en referència a la llavors recent unitat d’Itàlia, es fa extraordinàriament actual: «Fatta l’Italia, ora dobbiamo fare gli italiani». Doncs això, un cop feta Itàlia, ara cal fer els italians...

Un final feliç

Un amic meu que llegeix aquest blog diu que li agrada, tot i que, en mig de tanta denúncia més que justificada, de tant en tant voldria trobar-hi també algun article amb “final feliç”.
Em repta, doncs, a buscar una manera d’alegrar-li el dia i em suggereix explicar, per exemple, per què m’agrada tant escriure.

Ja que el tema que em proposa, encara que no en sé ben bé el perquè, em sembla una mica carrincló (amb perdó del meu amic), he decidit escollir-ne un altre que, al capdavall, no se n’allunya massa: la meva passió per a la Terminologia.

En general, tenint en compte el meu perfil fonamentalment tècnic, crec que les llengües m’interessen perquè tenen molta lògica al darrere, gairebé tanta com la que es pot trobar en la informàtica.
Amb la Terminologia, em passa més o meny el mateix, ja que, en aquella cerca engrescadora cap a la solució òptima per expressar un concepte, en aquella comparació constant amb casos semblants, en aquella possibilitat de proposar alternatives, hi veig moltes analogies amb la investigació científica.

Doncs, vet aquí un article amb “final feliç”: visca la Terminologia!

Una jugada rodona

Aquest cop, “per evitar polèmiques”, en lloc de matar Moammar al-Gaddafi i llençar-ne el cos al mar, els Estats Units es van curar en salut, entregant-lo encara viu a un grup de rebels emprenyats que, com era de preveure, els van fer la feina bruta sense cap mirament. Crec que uns carronyaires haurien sigut més escrupolosos, vaja... D’aquesta manera, ningú no podrà culpar de res els EUA i, de passada, ens haurem estalviat les despeses del Tribunal Penal Internacional. En època de retallades, segur que això queda molt bé, oi que sí?

Si tot és prioritari, res no ho serà

Pensant en això del corredor mediterrani, se m’ha acudit una analogia amb la meva feina.

Durant l’experiència com a consultora informàtica, he hagut de tractar amb moltes persones (caps del departament X, responsables de l’àrea Y, etc.) que, tot i ocupar càrrecs de relleu, a l’hora de la veritat, es revelaven totalment incapaces d’escollir quin, entre els desitjos de les empreses que representaven, s’havia de considerar realment prioritari.

Qui hagi fet de consultor deu haver sentit moltes vegades frases com aquesta:

“Això és prioritari… I això altre també s’ha de prioritzar… I, per cert, allò que vam comentar ahir, no te’n oblidis, que és prioritari!”

El consultor deu haver intentat explicar als clients que dir que tots els projectes són iguals d’importants equival a dir que no n’hi ha cap que sigui imprescindible. Però és molt probable que no l’’hagin entès o que no l’hagin volgut entendre, vaja.

Llavors, el que acostuma a passar, en casos com aquest, és que el consultor, si pot, tendeix a triar com a preferent un dels projectes i a tirar-lo endavant al més aviat possible, abans de donar pas als altres. Per fer això, aplica el seu criteri, que pot ser incorrecte, és clar, però sempre serà millor que no aplicar-ne cap.

De tota manera, si el consultor no pot (perquè té les mans lligades, per exemple) o no vol (perquè no es veu amb cor d’assumir responsabilitats que no li corresponen), el més normal és que es quedi tot estancat, a l’espera que algú, per art de màgia, decideixi què s’ha de fer.

Tot això, bàsicament, passa perquè les persones que haurien de gestionar les prioritats entre diferents projectes no són capaces de prendre decisions. De vegades, és per incompetència. D’altres, per por. Molt sovint, passa per intentar no decebre ningú, sense tenir en compte que, quan s’intenta quedar bé amb tothom, a vegades l’únic que s’aconsegueix és descontentar tots els contrincants.

No ens enganyem: és igual que es tracti d’un cap d’un departament o del ministre de Foment: si diu que tot és prioritari, vol dir que res no ho serà.

Xovinisme unidireccional

Llegia fa uns dies al diari Público que, en una reunió del Consell Europeu, Finlàndia i Holanda van vetar l’entrada de Romania i Bulgària a l’espai Schengen.
El perquè?
Segons el que va dir el ministre d’Interior holandès, això es deuria a una falta de confiança en l’Estat de Dret d’aquests països, on hi hauria corrupció al màxim nivell, frau, crim organitzat i deficiències en el sistema judicial.
És a dir, exactament el mateix del que passa a Itàlia, però sense que ningú hi tingui res a dir. Al contrari, l’any 1990, Itàlia va ser un dels primers països a entrar a l’espai de lliure circulació i, des de llavors, no sembla que ningú s’hagi plantejat fer-la’n sortir.
Evidentment, no cal ser un geni de la política per entendre que, en realitat, a l’extrema dreta finlandesa i holandesa tant li fa que hi hagi o no criminalitat a l’Europa de l’Est: el que li importa és, com aquell qui diu, que no s’escampin gitanos per la resta del continent.
És curiós, tot plegat: al capdavall, Itàlia és el país amb el Primer Ministre més “gitano” del món, però em fa l’efecte que Finlàndia i Holanda s’hi avindrien molt...

La nova llei de culte

Pel que fa a la nova llei de culte, només em pregunto si la Sagrada Família respecta o no les característiques arquitectòniques de l'entorn.
Ja ho sé que la llei només s'aplica als nous centres de culte, però m'agradaria veure l'alcalde de Barcelona dir-li a un Gaudí del segle XXI que això no pot ser...
En fi, em fa l'efecte que la nova llei, en compte de garantir més igualtat entre religions (i, si pot ser, una mica més de laïcitat, que no estaria gens malament), el que farà serà afavorir, un cop més, la religió de sempre.

Documental interessant

Us deixo l'enllaç d'un excel·lent documental sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya, fet per en Gary Gibson, un periodista anglès que fa vint anys que viu a Catalunya.
Hi ha moltes entrevistes que val la pena veure, però trobo especialment interessant tot el que diu el Matthew Tree.
I vosaltres, què en penseu?

Desdoblament de personalitat

Això sí que no ho entenc...
Es veu que una regidora de Salt de Plataforma per Catalunya (PxC) va patir pressions i va haver de dimitir perquè es volia casar amb un subsaharià.
He de dir que la decisió de la dirigència del partit no m’estranya gens: la trobo perfectament en línia amb la seva ideologia xenófoba, feixista, etc.
El que no entenc és com és possible que a una persona que té com a parella un extracomunitari li passi pel cap d’afiliar-se al PxC. No em sembla que hi hagi gaire coherència entre la seva vida privada i la seva orientació política, vaja. Algú podria objectar que aixó passa sovint amb els polítics, però crec que aquest cas és ben curiós.
M’imagino que aquesta dona deu estar vivint un greu conflicte interior, una insuportable crisi d’identitat, un desdoblament de personalitat sense precedents.
Tampoc entenc com el seu home pugui acceptar-ho. Potser ell també está convençut que está robant recursos (feina, serveis mèdics, educatius, etc.) als autòctons!
Peró, per sobre de tot, no entenc per què a cap periodista se li acudeix preguntar a la regidora què hi fa en el PxC, com justifica la seva falta de coherència i quin sentit hi veu en tot plegat.

Disparant als problemes

No m’agrada el que està passant a Anglaterra, a Xile i, potser, a altres llocs arreu del món dels quals encara no m’he assabentat.

Em preocupa, em preocupa molt veure milers de joves sense recursos ni esperança sortir al carrer amb l’únic objectiu de destrossar-ho tot.

Però em preocupa encara més veure els polítics intentar tranquil·litzar la ciutadania dient-los que, a partir d’ara, hi haurà més policies al carrer.

Potser la majoria de la gent se sent més segura si es veu envoltada d’agents de l’ordre públic, però jo no ho veig així: al contrari, com més policies vegi al carrer, més gran serà la meva sensació d’inseguretat, perquè pensaré que, si hi són, deu haver-hi un motiu…

Crec que, abans d’autoritzar la policia a utilitzar bales de goma o canons d’aigua, el que haurien de fer els polítics és intentar eradicar les causes del problemes socials que han portat a tot això.

I els mitjans de comunicació, en lloc d’enfocar l’objectiu de manera que es vegin només els violents que ja no tenen res a perdre, haurien d’investigar el perquè de tot plegat i també tenir la valentia de preguntar als polítics com pensen resoldre-ho.

De fet, les bales de goma poden ajudar-los a treure les castanyes del foc a curt termini, però haurien de tenir en compte que, per obtenir efectes a llarg termini, potser caldrà replantejar-se les polítiques socials.

Amb els calçotets per fora

Tinc assumit que, cada estiu, hi ha d’haver una moda nova.

Pel que sembla, la d’aquest any (o potser ja venia de l’any passat, tot i que encara no s’havia escampat per tot arreu) consisteix a dur calçotets per sota del banyador. La gràcia, si és que n’hi ha, és que se’n vegi només la banda elàstica; si pot ser, amb el logotip d’una marca famosa ben a la vista.

Doncs, no ho entenc. Cada cop que ho veig, només em passa pel cap la pregunta del Mourinho: ¿por qué?

Sort que aquesta mania afecta només els nois! Veure noies amb les calces per sota del biquini seria, potser, encara més aclaparador.

És cert que, molt sovint, les modes falten de sentit comú, però és que aquesta traspassa les fronteres de l’estupidesa… i de l’incomoditat, és clar!

D’altra banda, si hi ha milers de nois que ho fan, m’imagino que hi deu haver una bona raó al darrere de tot plegat, oi que sí?

Noooooo!!! No em digueu que no n’hi ha cap!!!

Paternitat dubtosa

Aquest matí, no sé ben bé per què (potser per una mena de masoquisme polític), he volgut escoltar l’entrevista d’ahir a Catalunya Ràdio del senyor Xavier Garcia Albiol, cap de llista del PP a Badalona.
Els que em coneixeu us podeu imaginar la ràbia que em fan els arguments d’aquest senyor per intentar defensar la seva proposta política xenòfoba. Es podrien desmuntar d’una manera molt senzilla, cosa que, d’altra banda, fa força bé l’entrevistador, per tant no m’hi entretindré més.
Però hi ha un fet que us voldria fer notar, perquè m’ha semblat molt significatiu.
A partir del minut 1:48, al senyor Garcia Albiol, se li fa escoltar un fragment d’una entrevista al Josep Anglada, en la qual aquest es queixa que el Partit Popular li hagi robat el tristament famós eslògan que diu “Primers els de casa!”. El Garcia Albiol contesta reivindicant la paternitat i l’antiguitat d’aquest discurs xenòfob, tot traient autoritat política al senyor Anglada el qual, diu ell, encara no existia políticament, quan ell ja reclamava el mateix.
Trobo que és molt interessant que no hi hagi acord entre els “pares” de la xenofòbia catalana per decidir qui té més dret per dir que vol fer fora del País tots els romanesos (cosa, per cert, molt complicada de realitzar, atès que es tracta de ciutadans comunitaris) o que els delinqüents estrangers són més delinqüents que els delinqüents autòctons.
Doncs, m’agradaria que, un cop els arribi alguna condemna per les denúncies que ja han rebut, seguissin barallant-se amb la mateixa intensitat per reivindicar-ne la paternitat...

Dades casolanes sobre l'atur

Fa uns dies, navegant per la xarxa (no em recordo de si era en un blog o al Twitter, ho sento), hi vaig trobar un comentari, molt divertit i molt encertat alhora, que deia el següent:
"Segons un estudi basat en el nombre de comentaris que deixa la gent als blogs, l'atur podria rondar el 86%".
Doncs, voldria felicitar públicament la persona que el va escriure, perquè em sembla molt i molt bo.

Ara bé, avui se me n'ha acudit una altra versió i he pensat que, tot i que la meva no és tan bona com l'original, potser hi ha altra gent que podria contribuir a aquest projecte estadístic social literari amb altres variants copsades de la seva experiència personal.

A veure, la meva és aquesta:
"Segons un estudi basat en el nombre de pares que tenen temps lliure per anar a fer fotos als nens el primer dia de piscina..."

Apa, espero les vostres!

El camí més curt

Ai, senyor! Pel que sembla, han estat unes eleccions caracteritzades pel vot de protesta, però no gaire pel sentit comú.
Perdoneu-me, però no entenc com és possible que la majoria dels espanyols pensi que el Partit Popular tingui la vareta màgica per resoldre la crisi econòmica.
I em sap greu que els catalans que han triat Convergència i Unió potser no hagin pensat gaire en les conseqüències del seu vot, és a dir, en el fet que CiU probablement pactarà amb el PP per aconseguir la majoria al govern.
Però el que més mal em fa és veure com un partit xenòfob com Plataforma per Catalunya vagi guanyant seguidors arreu del País, sobretot a Vic, on és evident que les polítiques locals han fracassat, ja que no han estat capaces d’afavorir la integració. Per cert, trobo vergonyós que, fins fa dos dies, s’estigués qüestionant injustament la presència de Bildu a les eleccions, quan el que ens hauria d’escandalitzar de debò és l’existència d’un partit que proclama l’odi als estrangers!
Evidentment, quan hi ha un problema, el més fàcil és atribuir-ne la culpa als que són al govern (el PSOE) o als que són diferents (els immigrants). Molt més difícil és analitzar-ne i entendre’n les causes reals (fal·làcia del sistema econòmic, falta o mala gestió dels recursos, injustícies socials, etc.).
Em fa l’efecte, doncs, que la majoria de la gent que va anar a votar ahir va preferir triar el camí més fàcil, tot i que potser li hauria anat bé recordar-se del refrany d’una famosa cançó de Sanjosex...

El camí més curt
No és pas el més recte
El camí amb més gent
No és el més correcte

Retallades interdisciplinàries

Vull fer una crida als ciutadans de Barcelona, perquè tinguin en compte que, si el diumenge que ve es proclamés com a vencedor el senyor Trias, a més de les retallades que ja està fent CiU a la Generalitat i de les que faria un cop guanyada l'alcaldia, també es retallarien, sense cap mirament, tots els sons sonors del català...

Feina mal feta o en perill d'extinció?

Tinc la sort de conèixer força bé tres idiomes: l’italià (la meva llengua materna), el català (la llengua pròpia del país on visc) i el castellà (la llengua estrangera cooficial en el país on visc).
Per aquesta raó, sempre que puc, procuro llegir en llengua original les obres dels escriptors que fan servir un d’aquests tres idiomes, per tal de poder-ne apreciar millor el vocabulari i els matisos estilístics.
Tot i així, recentment, he tingut l’oportunitat de llegir la traducció catalana d’un llibre de no ficció, la versió original del qual és en castellà, i us he de confessar que m’he quedat ben sorpresa.
Pràcticament, no hi he trobat cap de les típiques faltes d’ortografia («si no» per «sinó», «perquè» per «per què» o discutibles combinacions pronominals, per exemple) que, actualment, s’acostumen a trobar en gairebé totes les publicacions d’autors que escriuen en català.
De tota manera, en principi, això no és cap escàndol. Deu ser que els escriptors van més confiats i, per tant, és més probable que se’ls escapin faltes. En canvi, els traductors, potser més metòdics per les característiques intrínseques de la seva feina, són més atents a tots els detalls i solen no deixar-se escapar gairebé res.
Ara bé, el que no entenc és on són els correctors catalans.
Què? Potser ja no hi pinten res en aquest assumpte?
No me’n sé avenir, de debò.
Tenia entès que qualsevol obra, abans de ser publicada, havia de passar per las mans del corrector...
Doncs, una de dues: o els correctors catalans són molt despistats o ja no els passa res per les mans (potser perquè els pressupostos literaris no donen per tant o, més senzillament, perquè no interessa gaire que, algun dia, el català arribi a ser una llengua normal).
Dit d’una altra manera, és evident que o bé els correctors catalans estan fent una feina mal feta (de la qual cosa dubto molt, la veritat), o bé hem d’assumir que la seva feina és seriosament en perill d’extinció.
Només espero no trobar-ne cap exemplar al zoo (just al costat d’un panda gegant, per exemple), tot i que em fa l’efecte que, si ningú no hi posa remei, un dia d’aquests els passarà el mateix que als dinosaures...

Sexisme aeroportuari

Perdoneu-me: potser el tema que se m’ha acudit tractar no és gaire transcendental, però crec que mereix, si més no, una reflexió.
Us heu demanat mai per què, si fem saltar l’alarma del detector de metalls durant un control a l’aeroport, l’encarregat d’inspeccionar-nos sempre ha de ser una persona del nostre mateix sexe?
Què vol dir, això? Que els guardes aquells, d’entrada, podrien tenir segones intencions?
A veure, si vaig al metge, independentment de si és home o dona, mai no penso que les eventuals palpacions que m’hagi de fer puguin tenir una finalitat diferent de la d’esbrinar quina malaltia tinc. És a dir que, en cap moment, puc arribar a tenir la sospita que ell/ella s’excitarà, ni jo ho faré, vaja! Suposo que podria haver-hi excepcions, però precisament d’això es tractaria: d’excepcions, gens habituals.
De la mateixa manera, penso que, si un guarda d'un sexe diferent del meu m’hagués d’inspeccionar per buscar la raó que ha fet saltar l’alarma, ho faria amb la màxima professionalitat possible; és a dir que mai no posaria en dubte el propòsit dels seus “tocaments”.
Al contrari, crec que els guardes s’haurien d’ofendre i tot, ja que aquest procediment potser tan rutinari com sexista al qual ens hem acostumat sembla qüestionar la seva bona fe.
Ara bé, també hi ha un altre punt que no veig clar.
Si la intenció de la igualtat de sexe entre els dos actors de l’operació és que la persona inspeccionada no vegi perillar en cap moment la pròpia integritat sexual, qui ens garanteix que cap dels guardes no sigui homosexual? En tal cas, podrien estar fent trampa, gaudint secretament de la inspecció, i ningú no se n’adonaria...
De la mateixa manera, qui els garanteix a ells que no ho sigui l’objecte de la inspecció, homosexual? Portant els exemple a l’extrem, algú podria fins i tot acabar sentint-se afalagat per l’escorcoll corporal que se li està practicant i arribar a incomodar la contrapart...
En fi, tal com he dit al principi, potser tot això no té gaire importància, però em pregunto si, de debò, encara cal aplicar aquestes mesures que no deixen de semblar-me una mica retrògrades (tot i que, potser són necessàries per motius religiosos o coses d’aquestes) o bé si la nostra suposada evolució cultural ja ens hauria de permetre prescindir-ne.

Temps de campanya

Per fi, ja ha començat la campanya electoral.
A partir de la passada mitjanit, tot s’hi val i res ja no és el mateix.
Qui se’n vagi pel carrer o miri una mica la televisió, es trobarà per tot arreu fotos o vídeos amb cares que, en la majoria dels casos, no li agradaran gens.
Tot i així, d’aquí a dues setmanes, haurem de fer l’esforç d’escollir la cara que ens desagradi menys, és a dir la de la persona a qui donaríem les claus de la ciutat en què vivim. Ai senyor, quina feinada!
I sort per als que podran triar, perquè em consta que, en molts municipis, només hi ha haurà una persona per elegir. Doncs, molt bé si t’agrada, però, si no t’agrada, que t’hi vagis acostumant...
Amb tot, pel que sembla, l’Ajuntament de Tarragona farà excepció, ja que hi haurà ni més ni menys que 15 candidats que s’ho jugaran tot per intentar guanyar-se'n l’alcaldia. Això significa que els electors de Tarragona podran disposar de moltes opcions per triar. Però, potser, també vol dir que ho tindran encara més complicat a l’hora de decidir i que ells també s’ho hauran de jugar tot, o caixa o faixa.
En fi, només espero que guanyi el sentit comú i que els tarragonins no es deixin influenciar massa pel compàs d’una famosa cançó de Lady Gaga...

Twitter addicted

Us he de confessar que, finalment, jo també he caigut: ja m’he donat d’alta al Twitter.
Amb una mica de temps lliure n’hi ha hagut prou per deixar-se embadocar per aquesta aplicació que ja s’ha fet gairebé imprescindible a la xarxa.
Sens dubte, es tracta d’una eina molt poderosa pel que fa a l’intercanvi d’informació, per tant no m’he pogut estar d’apuntar-m’hi.
Després del bloc, ja es veia venir, la veritat, però no sospitava que tot això pogués ser tan addictiu...
Vinga afegir el Gerard Piqué entre els contactes, vinga llegir els textos de l’Ignacio Escolar, vinga crear el meu primer Tweet, vinga cercar altra gent que m’interessa, vinga tafanejar per tot arreu...
Desendolleu-me, sisplau!

Dades incoherents

A veure, en què quedem?
Fa dos dies, ens van dir que Espanya estava a punt d’arribar als 5 milions d’aturats. Més concretament, referint-se a les dades del primer trimestre del 2011, ens parlaven de 4,910 milions de desocupats a tot l’estat, 727.600 dels quals només a Catalunya.
Avui, en canvi, ens han donat una bona notícia, comunicant-nos que les dades del mes d’abril són positives, és a dir que la taxa d’atur ha disminuït, gràcies sobre tot a l’habitual oferta de feina que es registra durant la Setmana Santa. Pel que sembla, l’atur ha baixat en gairebé 10.000 unitats a Catalunya i en 64.000 a Espanya.
El resultat serien “només” 4.269.000 persones sense feina a tot l’estat, 600.000 pel que fa a Catalunya.

Ara bé, si us hi fixeu, aquestes dades no quadren gens.

4.269.000 + 64000 = 4333000 desocupats a Espanya,
molts menys dels 4.910.000 que ens deien l’altre dia

600.000 + 10000 = 610.000 desocupats a Catalunya,
molts menys dels 727.600 que ens deien l’altre dia

Total, que no se sap ben bé en quina condició serien les 577.000 persones (més de 117 mil només a Catalunya) que fan que els comptes no quadrin.

Què passa, doncs?
Que l’altre dia els experts del sector van ser massa pessimistes? O potser avui massa optimistes? O, més senzillament, és que ens estan amagant alguna cosa?
Sigui com sigui, suggeriria als que difonen aquesta mena de dades de fer servir de tant en tant una calculadora, si més no, per intentar quadrar millor les mentides que diuen...

Sobre la mort de Bin Laden

Només un flaix sobre la mort de Bin Laden.
Es veu que aquest matí l’han mort i n’han llançat el cos al mar...

Això no us sona massa semblant a allò de “los deberes se me los ha comido el perro”?

Sil·logismes inconsistents

Abril/Maig 2011

“¡Que se mueran los catalanes!”-, diu una dona (visiblement emprenyada) sortint de l’estadi Bernabéu un cop acabat el partit d’anada de la semifinal de Champions entre el Reial Madrid i el FC Barcelona.

No em posaré a discutir la poca elegància de la frase en si. Al contrari, diré que puc fins i tot arribar a entendre que aquesta senyora estigui dolguda perquè el seu equip, a més de la dignitat, acaba de perdre un partit important contra un equip indudablement superior. El que no entenc és el seu raonament.

A veure, pel que sembla, la senyora està emprenyada perquè el seu equip ha perdut un partit. La cosa més lògica seria enfadar-se amb el Reial Madrid i el seu entrenador per haver optat per una estratègia purament defensiva, però entenc que això seria demanar massa...

Ara bé, si el que vol la senyora és expressar el seu empipament contra l’equip contrari, no cal que recorri al poble català sencer, més que res perquè això no té gaire sentit i pot acabar tenint un efecte bumerang.

De fet, algú li hauria d’explicar a l’amable senyora que no tots els catalans són del Barça (encara que costi de creure, n’hi ha fins i tot que són del Madrid), de la mateixa manera que no tots els culers són catalans (n’hi ha per tota Espanya i fins i tot a l’estranger).

És a dir que el sil·logisme que fa la senyora (jo odio el Barça; tots els aficionats del Barça són catalans; doncs, jo odio els catalans) és totalment incorrecte i fa que, sense voler, la senyora es carregui també els madridistes catalans. Una veritable llàstima, almenys per ella...

D’altra banda, al Mourinho que busca una explicació per la seva derrota i una resposta al perquè, un cop més, el seu equip ha acabat jugant en deu, se li podria contestar amb un sil·logisme més que consistent, que jo li recomanaria repetir cada matí davant del mirall, com si fos una mena de “mantra”.

Tots els equips entrenats per mi fan moltes faltes.
Els jugadors que fan moltes faltes corren el risc de ser expulsats.
Doncs, tots els equips entrenats per mi tard o d’hora acaben amb algun home menys.

Però no, és clar, en compte de jugar al futbol dins el camp, ell s’estima més fer el ploramiques i el ridícul en roda de premsa, abans i després de cada partit; i creu que el fet que el Barça guanyi només es deu a una persecució contra ell i el Reial Madrid, en què estarien implicats fins i tots els pobres nens de l’Africa!
Ai, senyor!
La Unicef li compra els partits al Barça...
La de Pepe no era falta...
Doncs, aquest home ha perdut l’oremus...