divendres, 12 d’agost del 2011

Desdoblament de personalitat

Això sí que no ho entenc...
Es veu que una regidora de Salt de Plataforma per Catalunya (PxC) va patir pressions i va haver de dimitir perquè es volia casar amb un subsaharià.
He de dir que la decisió de la dirigència del partit no m’estranya gens: la trobo perfectament en línia amb la seva ideologia xenófoba, feixista, etc.
El que no entenc és com és possible que a una persona que té com a parella un extracomunitari li passi pel cap d’afiliar-se al PxC. No em sembla que hi hagi gaire coherència entre la seva vida privada i la seva orientació política, vaja. Algú podria objectar que aixó passa sovint amb els polítics, però crec que aquest cas és ben curiós.
M’imagino que aquesta dona deu estar vivint un greu conflicte interior, una insuportable crisi d’identitat, un desdoblament de personalitat sense precedents.
Tampoc entenc com el seu home pugui acceptar-ho. Potser ell també está convençut que está robant recursos (feina, serveis mèdics, educatius, etc.) als autòctons!
Peró, per sobre de tot, no entenc per què a cap periodista se li acudeix preguntar a la regidora què hi fa en el PxC, com justifica la seva falta de coherència i quin sentit hi veu en tot plegat.

2 comentaris:

  1. Un senyor que acaba de passar uns dies a Madrid fent conferències entre els joves també en deu patir, de doble personalitat: per una banda defensa uns valors que se suposa que són tolerants i respectuosos amb la diferència; per altra banda, incita al jovent a convèncer els altres de pensar com ells: "aneu a escampar el missatge", els diu... Imagineu que Manowar, després de cada concert animés el públic a difondre la seva música a tort i a dret?

    Laica

    ResponElimina
  2. Estic completament d'acord amb tu, Laica.
    De tota manera, et puc assegurar que aquí la situació no és tan greu com a Itàlia. Allà, les imatges dels manifestants contraris a la visita del Papa ni les haurien ensenyades. De fet, la majoria de la gent està tan acostumada a conviure amb l'església, que potser no hi hauria hagut cap manifestant...
    No cal dir que jo mai no he fet apologia de l'ateisme; al contrari, a Itàlia em sentia víctima dels que intentaven "escampar el missatge". De fet, quan vivia allà, si algú (familiar, amic o conegut que fos) s'assabentava del fet que era atea, primer s'escandalitzava ("ai, Senyor, perdona-la!"), després em feia preguntes absurdes ("però, per què no hi creus?") i finalment intentava reconduir-me pel camí ("hi has de creure!").
    Sort que aquí no està tan mal vist tenir una mica de seny... ;-)

    ResponElimina


Blocs que segueixo