dilluns, 6 de desembre del 2010

Estratègia de defensa

Fa uns dies vaig tenir una conversa enlluernadora amb els meus companys de feina que, tot i no esquerdar gens ni mica la meva més que ferma convicció sobre la necessitat de defensar la llengua catalana, sorprenentment em va fer canviar d’opinió pel que fa a la manera d’assolir aquest objectiu.
M’explico.
Estic convençuda que, en casos de desequilibri com el que encara pateix la llengua catalana per haver estat sotmesa durant molt de temps a la castellana, és més que mai necessària una mica de discriminació positiva per intentar reconduir la situació cap a l’equilibri.
És més o menys el mateix principi que fa que cada cop més gent estigui d’acord a facilitar la incorporació de les dones en les empreses, per intentar reduir el predomini injustificat dels homes.
Fins aquí, cap problema, oi?
Ara bé, el que passa és que, creient que l’objectiu era bo i que justament l’objectiu fos el nus de la qüestió, vaig cometre l’error de pensar que aquesta discriminació positiva s’hagués d’imposar, sisplau per força.
Per això, m’estava bé que s’obligués els botiguers a retolar en català, per exemple.
Doncs, ara no.
Després d’aquella conversa amb els meus companys, ja no penso que el fi justifiqui els mitjans, com aquell qui diu.
I no només perquè sigui immoral, sinó perquè m’he adonat que no funciona!
De fet, trobo que no té gaire sentit que la botiga del matalasser de tota la vida (que, per cert, durant el franquisme s’havia d’anomenar necessariament “colchoneria” si és que volia existir), ara s’hagi de dir per força matalasseria, si és que el propietari es vol estalviar una multa.
I també costa d’entendre que un carnisser s’hagi de gastar una pasta considerable (canviant tots aquells pals amb les etiquetes que es posen damunt la carn i que, pel que sembla, són molts cars ja que es fan amb un material especial) per aconseguir que el català torni a ser una llengua normal.
De debò algú encara creu que, d’aquesta manera, assolirem l’objectiu tan noble que ens hem proposat?
Jo crec que només tindrem matalassers que no entenen res i carnissers molt cabrejats...
Arran d’aquella conversa, ho vaig veure clar: el que s’ha de fer no és imposar, sinó incentivar l’ús del català, és clar!
És a dir que, en compte d’una multa en cas que no retolin en català, se’ls hauria de donar una subvenció en cas que ho facin. Així de senzill!
I trobo que el mateix hauria de passar amb la llei del cinema: en lloc d’obligar les productores a doblar o subtitular les pel·lis al català, s’haurien de promoure més les pel·lis en català. I crec que en això s’hi hauria d’implicar directament la Generalitat de Catalunya ja que, en principi, entre les seves funcions, hi ha també la de fomentar l’ús de la llengua pròpia del territori.
O és que es pensen que amb allò de requerir el Nivell C per treballar en la Pública Administració ja n’hi ha prou?
Doncs, que sàpiguen que la dificultat dels exàmens ha baixat molt, fent que s’assemblin cada cop més a una farsa en què els professors acaben fent la vista grossa, perquè no es veuen amb cor de representar un obstacle de cara a la feina dels alumnes. Total, que ja no suspèn gairebé ningú, ni tan sols els que no deixen de dir “tenir que” tota l’estona ni els que no saben la diferència entre una S sonora i una de sorda. A més, un cop tenen el certificat a la butxaca, la majoria deixen per sempre de parlar català o segueixen fent-ho com abans del curs. A la primera de canvi, es juguen el comodí del castellà i tots contents.
És que és molt difícil que una persona que es veu obligada a estudiar un idioma se l’acabi estimant. Si s’ha d’aprendre per treballar, es fa, és clar, però és molt més probable que una imposició produeixi rebuig que no pas amor. I si, per a més inri, la imposició es veu com a inútil perquè sempre hi ha una altra llengua que predomina sobre la que s’està intentant preservar, ja podem dir missa.
En fi, tot i que trobo que l’objectiu de defensar el català és molt lloable, és evident que, si no canviem d’estratègia, no assolirem que aquesta llengua torni a ser normal, ni de bon tros.
Crec que això ho aconseguirem només quan la gent, al carrer, senti la necessitat i el desig de parlar català, quan tot plegat no ho vegi ja com a una imposició sinó com un mitjà que li permeti integrar-se més en la societat, és a dir quan trobi que no hi ha millor recompensa que la de sentir-se plenament català parlant català.
Estic convençuda que, si serem capaços de fer això, tothom (matalassers i carnissers cabrejats inclosos) en sortirà guanyant.

5 comentaris:

  1. Aviam,

    El tema "obligació" versus "llibertat" s'utilitza molt darrerament des de posicions neoliberals. Jo sóc una gran partidària del lliure albir, però com a tal, comprenc la necessitat de regulació social. Estem obligats a fer un munt de coses, començant per aturar-nos davant un semàfor vermell. És una convenció que pot resultar incòmoda alhora que garanteix una integritat a tothom. Per això la respectem, i si no ho fem ens multen.

    Les lleis de discriminació positiva existeixen perquè s'ha estudiat a fons la forma de garantir uns drets a les poblacions minoritzades (que no minoritàries), perquè estan sotmeses a una gran pressió cultural: les dones, els catalanoparlants, els discapacitats, etc. Tothom té dret a existir i a ser el que és i, quan el que és no està en el mainstream, troba grans dificultats per subsistir.

    En seguirem parlant...

    ResponElimina
  2. Estimada Etruscat,

    seguint l'argumentació de la Meritxell, que als edificis de nova construcció sigui obligatori les rampes i els ascensors no ens estranya.
    Tampoc ens hauria d'estranyar, aleshores, que les pel·lícules que es fan en el nostre país siguin dobladoes o subtitulades en la nostra llengua. I si a les "majors" els emprenya, que si posin fulles. Tot és una qüestió de diners. Però també de principis (polítics). I aquí és on hi ha el xoc frontal.
    Tothom s'ha vist amb cor de criticar erc, però gràcies a ells, si CIU no ho espatlla, la llei del cinema (altrament dita la llei del sentit comú) serà una realitat.

    Estem tan acostumats a la submissió que encara ens sembla estrany anar al cine i veure que hi ha pel·lis en català. Fins i tot hi ha catalano-parlants que diuen que no hi van perquè "se'ls fa estrany".

    Apa, tothom a llegir l'ARA, que és un diari collunut, fet en català i amb capital honest.

    ResponElimina
  3. Bueno, vale, por fin alguien dice algo con "seny": sois los catalanoparlantes los primeros a no defender lo vuestro. Y luego exigís a los demás que respetemos vuestra lengua. Empezad dando ejemplo, ¿no?
    Lo mismo con las mujeres, mucha queja, pero sois las primeras a fomentar la discriminación: ¿cuánto tiempo y dinero gastáis en vuestro aspecto externo? Ahí duele, ¿Verdad?

    Mariano

    ResponElimina
  4. Em temo que funcionem millor a base de càstigs que a base de premis.

    Mery

    ResponElimina
  5. Veig que ja casi arribo tard per entrar en debat… jo crec que és trist que ens hagin d’obligar a algunes coses quan per a mi són quasi de sentit comú… és normal que a Dinamarca tradueixin les pel•lícules en danès o que els rètols siguin en danès?? Si la resposta es sí, però és que ells són un país malament anem… com sempre acabem topant amb les fronteres, diguem-ne polítiques, que semblen delimitar qui te dret a idioma i qui no…

    ResponElimina


Blocs que segueixo