dimecres, 1 d’abril del 2015

L'últim desig

Ara que tothom diu que això és de malparits, que el que va fer no té perdó ni sentit, m’agradaria donar un punt de vista diferent sobre els fets tràgics del passat 24 de març, amb l’esperança que ningú s’ho agafi malament.

En aquests dies tristos, en els quals la incredulitat es barreja amb la indignació i amb les ganes de conèixer tota la veritat, les conseqüències d’aquells fets estan a la boca de tothom. Però jo no crec que ell les hagués tingut en compte. De fet, jo no crec que Andreas Lubitz ho fes amb mala intenció.

Abans que els lectors d’aquest article comencin a tirar-me pedres —o, més pacíficament, deixin de llegir-lo—, m’agradaria tenir l’oportunitat d’explicar-me millor.

Tot i que no sóc una experta de psiquiatria ni de psicologia, tinc constància que el que alguns suïcides imminents acostumen a fer, just abans de dur a terme el seu darrer acte, és dedicar una estona a l’activitat que més els agradava. S’ha de tenir en compte, a més, que tot i que de vegades planifiquen fins al més mínim detall la manera de posar fi a les seves vides, no solen pensar en les conseqüències materials del que estan a punt de fer, ni en el dolor que provocaran a les seves famílies i als seus amics.

Ara bé, si a una persona que decideix suïcidar-se li agradava molt jugar a tenis o passejar per la platja —i fer precisament això és l’últim desig que decideix satisfer just abans d’acomiadar-se definitivament de la vida—, això no afegirà més conseqüències al sofriment que provoqui —a la seva família i als seus amics— la seva decisió de treure’s la vida.

Però si la passió del suïcida era pilotar avions de línia, a les conseqüències de l’acte en si, desafortunadament hi haurem d’afegir aquelles —encara més indesitjables— de la mort de moltes altres persones, del patiment directe de tots els familiars i els amics d’aquestes víctimes innocents, de la inquietud encomanada a molta altra gent —no directament relacionada amb les víctimes però igualment afectada, d’alguna o altra manera, pels fets—, i també dels enormes danys materials provocats.

El que vull dir, doncs, quan afirmo que Andreas Lubitz probablement no ho va fer amb mala intenció, és que ell, en totes aquestes conseqüències terribles, no hi va (poder) pensar. I si no ho va fer, no deu ser perquè era un malparit, sinó perquè és això el que fan alguns aspirants suïcides que acaben sent practicants.

Jo diria, a més, que quan es va quedar sol a la cabina, no només estava fent el que més li agradava, sinó que estava realitzant el somni de la seva vida. Per alguns instants, a dalt d’aquell avió maleït, li devia semblar que per fi podia fer de comandant.

Si la depressió o la bogeria —o qualsevol altra infermetat que la mala sort li hagi reservat— afecten tant l’estat mental d’una persona perquè s’acabi convencent que no té cap altra sortida que treure’s la vida, sense tenir en compte les conseqüències del que està a punt de fer, sense que les persones que l’estimen i que estima siguin un obstacle de cara al que està a punt de fer, i l’únic que es concedeix —i que li fa creure que així es quedarà en pau— és un últim desig, tota la resta no té gens d’importància.

Així que m’agradaria que la gent reflexionés sobre el fet que, si fins fa pocs dies no hi havia cap motiu per qualificar-lo de malparit, si tothom el considerava una bona persona —o, com a mínim, un noi “normal”—, si no tenia aficions sospitoses ni va declarar mai de voler matar a ningú, no hi ha cap motiu ara de pensar que això ho va fer per fer mal als altres.

El que volia fer, probablement, era només posar fi als seus problemes: ho va planificar com millor li va semblar, i no es va (poder) adonar que tot plegat tindria conseqüències inesperades.

També m’agradaria que aquest punt de vista meu tan peculiar pogués arribar i servir de consol a la família i als amics d’Andreas Lubitz, que, tal com acostuma a passar en aquestes circumstàncies, es deuen sentir culpables per no haver-ho sabut veure abans i, a més a més, es deuen sentir responsables de la mort de 149 innocents. Els pares, especialment, deuen estar pensant que van engendrar un monstre. Però segurament no ho era, un monstre.

Va ser un suïcida, com molts altres. Va complir el seu últim desig, com molts altres. I abans de fer-ho, no va (poder) pensar en les conseqüències dels seus actes, com molts altres.

Segurament tot això no serveix gens de consol als familiars i als amics de les 149 víctimes innocents, però crec que més que fer culpable Andreas Lubitz de totes aquestes morts, ens hauríem de preocupar del fet que res ni ningú no va ser capaç de prevenir que tot això passés.

No n’hi va haver prou amb un mecanisme de bloqueig pensat per impedir atacs terroristes, per evitar un acte encara més irracional i imprevisible.

No n’hi va haver prou amb una baixa mèdica, perquè aquell dia un pilot d’avions amb problemes mentals no anés a treballar.

No n’hi va haver prou amb les proves psicològiques que va poder superar, per detectar el que tenia la intenció de fer.

Potser, després d’aquests fets, caldrà replantejar-se moltes coses (les mesures de seguretat a les cabines dels avions, el protocol de comunicació de les baixes laborals, l’eficàcia de les proves psicològiques actitudinals, etc.), i sincerament espero que, si no es va actuar de manera prou curosa a l’hora de detectar una situació de risc com aquesta, si hi va haver negligència de part d’algú, es pugui acabar passant comptes a les persones i/o a les organitzacions responsables, d’alguna manera, del que va passar.

Però també m’agradaria que ningú no s’oblidés de reflexionar sobre el real significat de les paraules malparit, assassí, monstre, etc., i sobre el fet que un suïcida, per molt mal que faci, normalment no té res a veure amb això.
 

5 comentaris:

  1. Segurament és massa aviat per publicar una entrada com aquesta ja que tot és encara molt recent. Dit això, tot el post em sembla molt interessant i aporta una perspectiva diferent i enriquidora al respecte, no només d'aquest cas concret, sinó del que pot ser un suïcida en general.

    S'agraeix molt llegir coses que se surtin del políticament correcte i, més ancara, quan es fan des del respecte i amb ganes d'aportar al debat.

    Felicitats.

    ResponElimina
  2. A mi tampoc m'ha agradat gaire com s'ha dut el tema a nivell mediàtic. Sobretot, el fet de posar l'accent en la "depressió" del pilot. Ara que tot just començava la campanya "Dóna la cara per la salut mental". No sé què li va passar pel cap al pilot, si era un megalòman cansat de la vida, si tenia algun tret psicopàtic... Un misteri de la "caixa negra" que potser mai no esbrinarem.

    Meritxell

    ResponElimina
  3. M’ha agradat aquesta manera d’enfocar els darrers instants de la vida de Lubitz.
    De totes formes, no puc deixar de veure-hi una gran irresponsabilitat per part seva. Per molt que m’agradés la meva feina, a mi no se m’acudiria anar a treballar de cara al client si sabés que estic infectada d’Ebola. De la mateixa manera, Lubitz hauria d’haver renunciat a la seva feina, encara que fos el seu somni. Tots renunciem a molts somnis al llarg de la vida.
    També m’entristeix veure com que per culpa d’aquest greu incident, s’estigmatitzen encara més les malalties mentals en general i les depressions en particular.

    ResponElimina
  4. Crec que el copilot era una víctima. Una persona amb problemes a qui la nostre societat no va saber ajudar. Dit això, em recorda el cas de la violència de gènere. Moltes vegades els maltractadors agredeixen la parella perquè consideren que és seva, que és una propietat. Això també és un exemple de societat malalta.

    Jo puc entendre que la mort de Lubitz és culpa nostre com a conjunt. Però la mort dels altres 149 éssers humans que viatjaven a l'avió van ser provocats per la seva acció. Lubitz va assassinar 149 persones, encara que no ho fes conscientment, ja que les accions que va realitzar les va fer a consciència, encara que aquesta es veiés distorsionada per una malaltia.

    No l'anomenaré monstre. Em mereix llàstima la seva fí. Però tampoc li restaré la part de culpa que te. una culpa compartida, però culpa al cap i a la fi.

    ResponElimina
  5. Estic 99% d'acord amb l'article, i amb el comentari de que potser és aviat per publicar-ho a un medi d'àmplia tirada, però per això existeixen els blogs; per qui pren interés i te la capacitat de reflexionar.
    Pels kamikazes de l'opinió ja existeixen els comentaris a peu de noticia dels diaris online.
    Felicitats!
    PD: Crec que va dir que un dia faria una cosa gran i el món s'enrecordaria d'ell. Segurament el seu egoisme extrem forma part de la malaltia.

    ResponElimina


Blocs que segueixo