En aquests
dies tristos, en els quals la incredulitat es barreja amb la indignació i amb
les ganes de conèixer tota la veritat, les conseqüències
d’aquells fets estan a la boca de tothom. Però jo no crec que ell les hagués
tingut en compte. De fet, jo no crec que Andreas Lubitz ho fes amb mala
intenció.
Abans
que els lectors d’aquest article comencin a tirar-me pedres —o, més
pacíficament, deixin de llegir-lo—, m’agradaria tenir l’oportunitat
d’explicar-me millor.
Tot
i que no sóc una experta de psiquiatria ni de psicologia, tinc constància que
el que alguns suïcides imminents acostumen a fer, just abans de dur a terme el
seu darrer acte, és dedicar una estona a l’activitat que més els agradava. S’ha
de tenir en compte, a més, que tot i que de vegades planifiquen fins al més
mínim detall la manera de posar fi a les seves vides, no solen pensar en les conseqüències materials del que estan a
punt de fer, ni en el dolor que provocaran a les seves famílies i als seus
amics.
Ara
bé, si a una persona que decideix suïcidar-se li agradava molt jugar a tenis o
passejar per la platja —i fer precisament això és l’últim desig que decideix satisfer
just abans d’acomiadar-se definitivament de la vida—, això no afegirà més conseqüències al sofriment que provoqui
—a la seva família i als seus amics— la seva decisió de treure’s la vida.
Però
si la passió del suïcida era pilotar avions de línia, a les conseqüències de l’acte en si,
desafortunadament hi haurem d’afegir aquelles —encara més indesitjables— de la mort
de moltes altres persones, del patiment directe de tots els familiars i els
amics d’aquestes víctimes innocents, de la inquietud encomanada a molta altra
gent —no directament relacionada amb les víctimes però igualment afectada,
d’alguna o altra manera, pels fets—, i també dels enormes danys materials
provocats.
El
que vull dir, doncs, quan afirmo que Andreas Lubitz probablement no ho va fer
amb mala intenció, és que ell, en totes aquestes conseqüències terribles, no hi va (poder) pensar. I si no ho va
fer, no deu ser perquè era un malparit, sinó perquè és això el que fan alguns
aspirants suïcides que acaben sent practicants.
Jo
diria, a més, que quan es va quedar sol a la cabina, no només estava fent el
que més li agradava, sinó que estava realitzant el somni de la seva vida. Per
alguns instants, a dalt d’aquell avió maleït, li devia semblar que per fi podia
fer de comandant.
Si
la depressió o la bogeria —o qualsevol altra infermetat que la mala sort li hagi
reservat— afecten tant l’estat mental d’una persona perquè s’acabi convencent
que no té cap altra sortida que treure’s la vida, sense tenir en compte les conseqüències del que està a punt de
fer, sense que les persones que l’estimen i que estima siguin un obstacle de
cara al que està a punt de fer, i l’únic que es concedeix —i que li fa creure
que així es quedarà en pau— és un últim desig, tota la resta no té gens d’importància.
Així
que m’agradaria que la gent reflexionés sobre el fet que, si fins fa pocs dies
no hi havia cap motiu per qualificar-lo de malparit, si tothom el considerava
una bona persona —o, com a mínim, un noi “normal”—, si no tenia aficions
sospitoses ni va declarar mai de voler matar a ningú, no hi ha cap motiu ara de
pensar que això ho va fer per fer mal als altres.
El
que volia fer, probablement, era només posar fi als seus problemes: ho va
planificar com millor li va semblar, i no es va (poder) adonar que tot plegat
tindria conseqüències inesperades.
També
m’agradaria que aquest punt de vista meu tan peculiar pogués arribar i servir
de consol a la família i als amics d’Andreas Lubitz, que, tal com acostuma a
passar en aquestes circumstàncies, es deuen sentir culpables per no haver-ho
sabut veure abans i, a més a més, es deuen sentir responsables de la mort de
149 innocents. Els pares, especialment, deuen estar pensant que van engendrar
un monstre. Però segurament no ho era, un monstre.
Va
ser un suïcida, com molts altres. Va complir el seu últim desig, com molts
altres. I abans de fer-ho, no va (poder) pensar en les conseqüències dels seus actes, com molts altres.
Segurament
tot això no serveix gens de consol als familiars i als amics de les 149
víctimes innocents, però crec que més que fer culpable Andreas Lubitz de totes
aquestes morts, ens hauríem de preocupar del fet que res ni ningú no va ser
capaç de prevenir que tot això passés.
No
n’hi va haver prou amb un mecanisme de bloqueig pensat per impedir atacs
terroristes, per evitar un acte encara més irracional i imprevisible.
No
n’hi va haver prou amb una baixa mèdica, perquè aquell dia un pilot d’avions
amb problemes mentals no anés a treballar.
No
n’hi va haver prou amb les proves psicològiques que va poder superar, per
detectar el que tenia la intenció de fer.
Potser,
després d’aquests fets, caldrà replantejar-se moltes coses (les mesures de
seguretat a les cabines dels avions, el protocol de comunicació de les baixes laborals,
l’eficàcia de les proves psicològiques actitudinals, etc.), i sincerament
espero que, si no es va actuar de manera prou curosa a l’hora de detectar una
situació de risc com aquesta, si hi va haver negligència de part d’algú, es
pugui acabar passant comptes a les persones i/o a les organitzacions responsables,
d’alguna manera, del que va passar.
Però
també m’agradaria que ningú no s’oblidés de reflexionar sobre el real
significat de les paraules malparit, assassí, monstre, etc., i sobre el fet que un suïcida, per molt mal que faci, normalment no té res a veure amb això.
Segurament és massa aviat per publicar una entrada com aquesta ja que tot és encara molt recent. Dit això, tot el post em sembla molt interessant i aporta una perspectiva diferent i enriquidora al respecte, no només d'aquest cas concret, sinó del que pot ser un suïcida en general.
ResponEliminaS'agraeix molt llegir coses que se surtin del políticament correcte i, més ancara, quan es fan des del respecte i amb ganes d'aportar al debat.
Felicitats.
A mi tampoc m'ha agradat gaire com s'ha dut el tema a nivell mediàtic. Sobretot, el fet de posar l'accent en la "depressió" del pilot. Ara que tot just començava la campanya "Dóna la cara per la salut mental". No sé què li va passar pel cap al pilot, si era un megalòman cansat de la vida, si tenia algun tret psicopàtic... Un misteri de la "caixa negra" que potser mai no esbrinarem.
ResponEliminaMeritxell
M’ha agradat aquesta manera d’enfocar els darrers instants de la vida de Lubitz.
ResponEliminaDe totes formes, no puc deixar de veure-hi una gran irresponsabilitat per part seva. Per molt que m’agradés la meva feina, a mi no se m’acudiria anar a treballar de cara al client si sabés que estic infectada d’Ebola. De la mateixa manera, Lubitz hauria d’haver renunciat a la seva feina, encara que fos el seu somni. Tots renunciem a molts somnis al llarg de la vida.
També m’entristeix veure com que per culpa d’aquest greu incident, s’estigmatitzen encara més les malalties mentals en general i les depressions en particular.
Crec que el copilot era una víctima. Una persona amb problemes a qui la nostre societat no va saber ajudar. Dit això, em recorda el cas de la violència de gènere. Moltes vegades els maltractadors agredeixen la parella perquè consideren que és seva, que és una propietat. Això també és un exemple de societat malalta.
ResponEliminaJo puc entendre que la mort de Lubitz és culpa nostre com a conjunt. Però la mort dels altres 149 éssers humans que viatjaven a l'avió van ser provocats per la seva acció. Lubitz va assassinar 149 persones, encara que no ho fes conscientment, ja que les accions que va realitzar les va fer a consciència, encara que aquesta es veiés distorsionada per una malaltia.
No l'anomenaré monstre. Em mereix llàstima la seva fí. Però tampoc li restaré la part de culpa que te. una culpa compartida, però culpa al cap i a la fi.
Estic 99% d'acord amb l'article, i amb el comentari de que potser és aviat per publicar-ho a un medi d'àmplia tirada, però per això existeixen els blogs; per qui pren interés i te la capacitat de reflexionar.
ResponEliminaPels kamikazes de l'opinió ja existeixen els comentaris a peu de noticia dels diaris online.
Felicitats!
PD: Crec que va dir que un dia faria una cosa gran i el món s'enrecordaria d'ell. Segurament el seu egoisme extrem forma part de la malaltia.