Paternitat dubtosa

Aquest matí, no sé ben bé per què (potser per una mena de masoquisme polític), he volgut escoltar l’entrevista d’ahir a Catalunya Ràdio del senyor Xavier Garcia Albiol, cap de llista del PP a Badalona.
Els que em coneixeu us podeu imaginar la ràbia que em fan els arguments d’aquest senyor per intentar defensar la seva proposta política xenòfoba. Es podrien desmuntar d’una manera molt senzilla, cosa que, d’altra banda, fa força bé l’entrevistador, per tant no m’hi entretindré més.
Però hi ha un fet que us voldria fer notar, perquè m’ha semblat molt significatiu.
A partir del minut 1:48, al senyor Garcia Albiol, se li fa escoltar un fragment d’una entrevista al Josep Anglada, en la qual aquest es queixa que el Partit Popular li hagi robat el tristament famós eslògan que diu “Primers els de casa!”. El Garcia Albiol contesta reivindicant la paternitat i l’antiguitat d’aquest discurs xenòfob, tot traient autoritat política al senyor Anglada el qual, diu ell, encara no existia políticament, quan ell ja reclamava el mateix.
Trobo que és molt interessant que no hi hagi acord entre els “pares” de la xenofòbia catalana per decidir qui té més dret per dir que vol fer fora del País tots els romanesos (cosa, per cert, molt complicada de realitzar, atès que es tracta de ciutadans comunitaris) o que els delinqüents estrangers són més delinqüents que els delinqüents autòctons.
Doncs, m’agradaria que, un cop els arribi alguna condemna per les denúncies que ja han rebut, seguissin barallant-se amb la mateixa intensitat per reivindicar-ne la paternitat...

Dades casolanes sobre l'atur

Fa uns dies, navegant per la xarxa (no em recordo de si era en un blog o al Twitter, ho sento), hi vaig trobar un comentari, molt divertit i molt encertat alhora, que deia el següent:
"Segons un estudi basat en el nombre de comentaris que deixa la gent als blogs, l'atur podria rondar el 86%".
Doncs, voldria felicitar públicament la persona que el va escriure, perquè em sembla molt i molt bo.

Ara bé, avui se me n'ha acudit una altra versió i he pensat que, tot i que la meva no és tan bona com l'original, potser hi ha altra gent que podria contribuir a aquest projecte estadístic social literari amb altres variants copsades de la seva experiència personal.

A veure, la meva és aquesta:
"Segons un estudi basat en el nombre de pares que tenen temps lliure per anar a fer fotos als nens el primer dia de piscina..."

Apa, espero les vostres!

El camí més curt

Ai, senyor! Pel que sembla, han estat unes eleccions caracteritzades pel vot de protesta, però no gaire pel sentit comú.
Perdoneu-me, però no entenc com és possible que la majoria dels espanyols pensi que el Partit Popular tingui la vareta màgica per resoldre la crisi econòmica.
I em sap greu que els catalans que han triat Convergència i Unió potser no hagin pensat gaire en les conseqüències del seu vot, és a dir, en el fet que CiU probablement pactarà amb el PP per aconseguir la majoria al govern.
Però el que més mal em fa és veure com un partit xenòfob com Plataforma per Catalunya vagi guanyant seguidors arreu del País, sobretot a Vic, on és evident que les polítiques locals han fracassat, ja que no han estat capaces d’afavorir la integració. Per cert, trobo vergonyós que, fins fa dos dies, s’estigués qüestionant injustament la presència de Bildu a les eleccions, quan el que ens hauria d’escandalitzar de debò és l’existència d’un partit que proclama l’odi als estrangers!
Evidentment, quan hi ha un problema, el més fàcil és atribuir-ne la culpa als que són al govern (el PSOE) o als que són diferents (els immigrants). Molt més difícil és analitzar-ne i entendre’n les causes reals (fal·làcia del sistema econòmic, falta o mala gestió dels recursos, injustícies socials, etc.).
Em fa l’efecte, doncs, que la majoria de la gent que va anar a votar ahir va preferir triar el camí més fàcil, tot i que potser li hauria anat bé recordar-se del refrany d’una famosa cançó de Sanjosex...

El camí més curt
No és pas el més recte
El camí amb més gent
No és el més correcte

Retallades interdisciplinàries

Vull fer una crida als ciutadans de Barcelona, perquè tinguin en compte que, si el diumenge que ve es proclamés com a vencedor el senyor Trias, a més de les retallades que ja està fent CiU a la Generalitat i de les que faria un cop guanyada l'alcaldia, també es retallarien, sense cap mirament, tots els sons sonors del català...

Feina mal feta o en perill d'extinció?

Tinc la sort de conèixer força bé tres idiomes: l’italià (la meva llengua materna), el català (la llengua pròpia del país on visc) i el castellà (la llengua estrangera cooficial en el país on visc).
Per aquesta raó, sempre que puc, procuro llegir en llengua original les obres dels escriptors que fan servir un d’aquests tres idiomes, per tal de poder-ne apreciar millor el vocabulari i els matisos estilístics.
Tot i així, recentment, he tingut l’oportunitat de llegir la traducció catalana d’un llibre de no ficció, la versió original del qual és en castellà, i us he de confessar que m’he quedat ben sorpresa.
Pràcticament, no hi he trobat cap de les típiques faltes d’ortografia («si no» per «sinó», «perquè» per «per què» o discutibles combinacions pronominals, per exemple) que, actualment, s’acostumen a trobar en gairebé totes les publicacions d’autors que escriuen en català.
De tota manera, en principi, això no és cap escàndol. Deu ser que els escriptors van més confiats i, per tant, és més probable que se’ls escapin faltes. En canvi, els traductors, potser més metòdics per les característiques intrínseques de la seva feina, són més atents a tots els detalls i solen no deixar-se escapar gairebé res.
Ara bé, el que no entenc és on són els correctors catalans.
Què? Potser ja no hi pinten res en aquest assumpte?
No me’n sé avenir, de debò.
Tenia entès que qualsevol obra, abans de ser publicada, havia de passar per las mans del corrector...
Doncs, una de dues: o els correctors catalans són molt despistats o ja no els passa res per les mans (potser perquè els pressupostos literaris no donen per tant o, més senzillament, perquè no interessa gaire que, algun dia, el català arribi a ser una llengua normal).
Dit d’una altra manera, és evident que o bé els correctors catalans estan fent una feina mal feta (de la qual cosa dubto molt, la veritat), o bé hem d’assumir que la seva feina és seriosament en perill d’extinció.
Només espero no trobar-ne cap exemplar al zoo (just al costat d’un panda gegant, per exemple), tot i que em fa l’efecte que, si ningú no hi posa remei, un dia d’aquests els passarà el mateix que als dinosaures...

Sexisme aeroportuari

Perdoneu-me: potser el tema que se m’ha acudit tractar no és gaire transcendental, però crec que mereix, si més no, una reflexió.
Us heu demanat mai per què, si fem saltar l’alarma del detector de metalls durant un control a l’aeroport, l’encarregat d’inspeccionar-nos sempre ha de ser una persona del nostre mateix sexe?
Què vol dir, això? Que els guardes aquells, d’entrada, podrien tenir segones intencions?
A veure, si vaig al metge, independentment de si és home o dona, mai no penso que les eventuals palpacions que m’hagi de fer puguin tenir una finalitat diferent de la d’esbrinar quina malaltia tinc. És a dir que, en cap moment, puc arribar a tenir la sospita que ell/ella s’excitarà, ni jo ho faré, vaja! Suposo que podria haver-hi excepcions, però precisament d’això es tractaria: d’excepcions, gens habituals.
De la mateixa manera, penso que, si un guarda d'un sexe diferent del meu m’hagués d’inspeccionar per buscar la raó que ha fet saltar l’alarma, ho faria amb la màxima professionalitat possible; és a dir que mai no posaria en dubte el propòsit dels seus “tocaments”.
Al contrari, crec que els guardes s’haurien d’ofendre i tot, ja que aquest procediment potser tan rutinari com sexista al qual ens hem acostumat sembla qüestionar la seva bona fe.
Ara bé, també hi ha un altre punt que no veig clar.
Si la intenció de la igualtat de sexe entre els dos actors de l’operació és que la persona inspeccionada no vegi perillar en cap moment la pròpia integritat sexual, qui ens garanteix que cap dels guardes no sigui homosexual? En tal cas, podrien estar fent trampa, gaudint secretament de la inspecció, i ningú no se n’adonaria...
De la mateixa manera, qui els garanteix a ells que no ho sigui l’objecte de la inspecció, homosexual? Portant els exemple a l’extrem, algú podria fins i tot acabar sentint-se afalagat per l’escorcoll corporal que se li està practicant i arribar a incomodar la contrapart...
En fi, tal com he dit al principi, potser tot això no té gaire importància, però em pregunto si, de debò, encara cal aplicar aquestes mesures que no deixen de semblar-me una mica retrògrades (tot i que, potser són necessàries per motius religiosos o coses d’aquestes) o bé si la nostra suposada evolució cultural ja ens hauria de permetre prescindir-ne.

Temps de campanya

Per fi, ja ha començat la campanya electoral.
A partir de la passada mitjanit, tot s’hi val i res ja no és el mateix.
Qui se’n vagi pel carrer o miri una mica la televisió, es trobarà per tot arreu fotos o vídeos amb cares que, en la majoria dels casos, no li agradaran gens.
Tot i així, d’aquí a dues setmanes, haurem de fer l’esforç d’escollir la cara que ens desagradi menys, és a dir la de la persona a qui donaríem les claus de la ciutat en què vivim. Ai senyor, quina feinada!
I sort per als que podran triar, perquè em consta que, en molts municipis, només hi ha haurà una persona per elegir. Doncs, molt bé si t’agrada, però, si no t’agrada, que t’hi vagis acostumant...
Amb tot, pel que sembla, l’Ajuntament de Tarragona farà excepció, ja que hi haurà ni més ni menys que 15 candidats que s’ho jugaran tot per intentar guanyar-se'n l’alcaldia. Això significa que els electors de Tarragona podran disposar de moltes opcions per triar. Però, potser, també vol dir que ho tindran encara més complicat a l’hora de decidir i que ells també s’ho hauran de jugar tot, o caixa o faixa.
En fi, només espero que guanyi el sentit comú i que els tarragonins no es deixin influenciar massa pel compàs d’una famosa cançó de Lady Gaga...

Twitter addicted

Us he de confessar que, finalment, jo també he caigut: ja m’he donat d’alta al Twitter.
Amb una mica de temps lliure n’hi ha hagut prou per deixar-se embadocar per aquesta aplicació que ja s’ha fet gairebé imprescindible a la xarxa.
Sens dubte, es tracta d’una eina molt poderosa pel que fa a l’intercanvi d’informació, per tant no m’he pogut estar d’apuntar-m’hi.
Després del bloc, ja es veia venir, la veritat, però no sospitava que tot això pogués ser tan addictiu...
Vinga afegir el Gerard Piqué entre els contactes, vinga llegir els textos de l’Ignacio Escolar, vinga crear el meu primer Tweet, vinga cercar altra gent que m’interessa, vinga tafanejar per tot arreu...
Desendolleu-me, sisplau!

Dades incoherents

A veure, en què quedem?
Fa dos dies, ens van dir que Espanya estava a punt d’arribar als 5 milions d’aturats. Més concretament, referint-se a les dades del primer trimestre del 2011, ens parlaven de 4,910 milions de desocupats a tot l’estat, 727.600 dels quals només a Catalunya.
Avui, en canvi, ens han donat una bona notícia, comunicant-nos que les dades del mes d’abril són positives, és a dir que la taxa d’atur ha disminuït, gràcies sobre tot a l’habitual oferta de feina que es registra durant la Setmana Santa. Pel que sembla, l’atur ha baixat en gairebé 10.000 unitats a Catalunya i en 64.000 a Espanya.
El resultat serien “només” 4.269.000 persones sense feina a tot l’estat, 600.000 pel que fa a Catalunya.

Ara bé, si us hi fixeu, aquestes dades no quadren gens.

4.269.000 + 64000 = 4333000 desocupats a Espanya,
molts menys dels 4.910.000 que ens deien l’altre dia

600.000 + 10000 = 610.000 desocupats a Catalunya,
molts menys dels 727.600 que ens deien l’altre dia

Total, que no se sap ben bé en quina condició serien les 577.000 persones (més de 117 mil només a Catalunya) que fan que els comptes no quadrin.

Què passa, doncs?
Que l’altre dia els experts del sector van ser massa pessimistes? O potser avui massa optimistes? O, més senzillament, és que ens estan amagant alguna cosa?
Sigui com sigui, suggeriria als que difonen aquesta mena de dades de fer servir de tant en tant una calculadora, si més no, per intentar quadrar millor les mentides que diuen...

Sobre la mort de Bin Laden

Només un flaix sobre la mort de Bin Laden.
Es veu que aquest matí l’han mort i n’han llançat el cos al mar...

Això no us sona massa semblant a allò de “los deberes se me los ha comido el perro”?

Sil·logismes inconsistents

Abril/Maig 2011

“¡Que se mueran los catalanes!”-, diu una dona (visiblement emprenyada) sortint de l’estadi Bernabéu un cop acabat el partit d’anada de la semifinal de Champions entre el Reial Madrid i el FC Barcelona.

No em posaré a discutir la poca elegància de la frase en si. Al contrari, diré que puc fins i tot arribar a entendre que aquesta senyora estigui dolguda perquè el seu equip, a més de la dignitat, acaba de perdre un partit important contra un equip indudablement superior. El que no entenc és el seu raonament.

A veure, pel que sembla, la senyora està emprenyada perquè el seu equip ha perdut un partit. La cosa més lògica seria enfadar-se amb el Reial Madrid i el seu entrenador per haver optat per una estratègia purament defensiva, però entenc que això seria demanar massa...

Ara bé, si el que vol la senyora és expressar el seu empipament contra l’equip contrari, no cal que recorri al poble català sencer, més que res perquè això no té gaire sentit i pot acabar tenint un efecte bumerang.

De fet, algú li hauria d’explicar a l’amable senyora que no tots els catalans són del Barça (encara que costi de creure, n’hi ha fins i tot que són del Madrid), de la mateixa manera que no tots els culers són catalans (n’hi ha per tota Espanya i fins i tot a l’estranger).

És a dir que el sil·logisme que fa la senyora (jo odio el Barça; tots els aficionats del Barça són catalans; doncs, jo odio els catalans) és totalment incorrecte i fa que, sense voler, la senyora es carregui també els madridistes catalans. Una veritable llàstima, almenys per ella...

D’altra banda, al Mourinho que busca una explicació per la seva derrota i una resposta al perquè, un cop més, el seu equip ha acabat jugant en deu, se li podria contestar amb un sil·logisme més que consistent, que jo li recomanaria repetir cada matí davant del mirall, com si fos una mena de “mantra”.

Tots els equips entrenats per mi fan moltes faltes.
Els jugadors que fan moltes faltes corren el risc de ser expulsats.
Doncs, tots els equips entrenats per mi tard o d’hora acaben amb algun home menys.

Però no, és clar, en compte de jugar al futbol dins el camp, ell s’estima més fer el ploramiques i el ridícul en roda de premsa, abans i després de cada partit; i creu que el fet que el Barça guanyi només es deu a una persecució contra ell i el Reial Madrid, en què estarien implicats fins i tots els pobres nens de l’Africa!
Ai, senyor!
La Unicef li compra els partits al Barça...
La de Pepe no era falta...
Doncs, aquest home ha perdut l’oremus...