dilluns, 23 de maig del 2011

El camí més curt

Ai, senyor! Pel que sembla, han estat unes eleccions caracteritzades pel vot de protesta, però no gaire pel sentit comú.
Perdoneu-me, però no entenc com és possible que la majoria dels espanyols pensi que el Partit Popular tingui la vareta màgica per resoldre la crisi econòmica.
I em sap greu que els catalans que han triat Convergència i Unió potser no hagin pensat gaire en les conseqüències del seu vot, és a dir, en el fet que CiU probablement pactarà amb el PP per aconseguir la majoria al govern.
Però el que més mal em fa és veure com un partit xenòfob com Plataforma per Catalunya vagi guanyant seguidors arreu del País, sobretot a Vic, on és evident que les polítiques locals han fracassat, ja que no han estat capaces d’afavorir la integració. Per cert, trobo vergonyós que, fins fa dos dies, s’estigués qüestionant injustament la presència de Bildu a les eleccions, quan el que ens hauria d’escandalitzar de debò és l’existència d’un partit que proclama l’odi als estrangers!
Evidentment, quan hi ha un problema, el més fàcil és atribuir-ne la culpa als que són al govern (el PSOE) o als que són diferents (els immigrants). Molt més difícil és analitzar-ne i entendre’n les causes reals (fal·làcia del sistema econòmic, falta o mala gestió dels recursos, injustícies socials, etc.).
Em fa l’efecte, doncs, que la majoria de la gent que va anar a votar ahir va preferir triar el camí més fàcil, tot i que potser li hauria anat bé recordar-se del refrany d’una famosa cançó de Sanjosex...
El camí més curt
No és pas el més recte
El camí amb més gent
No és el més correcte

1 comentari:

  1. No oblidis que hi ha hagut 2,5 milions de catalans que no han votat, que han votat en blanc o que han votat nul, sense comptar els que han votat opcions alternatives que no han aconseguit representació. Sóc actituds que "no serveixen per a res", però poden reflectir en molts casos o bé la impotència de no saber què fer o bé el semenfotisme respecte als polítics en general.

    Hi ha molta gent cansada, des de fa molts i molts anys (no és un problema creat per ZP ni per Hereu, ni tan sols per Pujol o Aznar), de veure que, guanyi qui guanyi, tot allò que odies més (atur, marginació als carrers, burocratització immensa, cada cop més funcionaris, màfies de tota mena que s'aprofiten sobretot dels més desafavorits com ara immigrants sense feina i altra gent desesperada...) continua com sempre.

    Hi ha vida més enllà dels polítics que manen... o que fan veure que manen mentre altres els dicten el que han de fer, cap a on han d'anar, quines mesures han de prendre, etc.

    Això de les #acampades suposo que ha sigut una anècdota, però per primera vegada s'ha fet visible públicament un malestar de fons que simplement passa dels polítics, de les eleccions i de qui mani en cada moment. Tant de bo cristal·litzi en alguna cosa seriosa, ara o més endavant. No en un partit polític (no s'ho creuria ningú), però potser sí en algun tipus de moviment transversal que faci que els polítics canviïn (almenys una mica) les seves agendes.

    O sigui, com el tema de la immigració, que alguns desgraciats mentiders han aconseguit situar-lo com a "problema" sense que ho sigui, alguna vegada "els bons" hauran d'aconseguir col·locar algun dels seus temes en les agendes de tothom.

    Mentrestant, suposo que el que cal fer és sobreviure, anar tirant i fer el que puguis al teu voltant.

    ResponElimina


Blocs que segueixo